Consideracions tributàries de la divisió de la cosa comuna de béns immobles indivisibles

Consideracions tributàries de la divisió de la cosa comuna de béns immobles indivisibles

És habitual en el tràfic jurídic immobiliari la situació de béns o drets en comunitat ordinària indivisa esdevinguda per l’adquisició de la propietat d’un o varis béns per més d’un titular o la situació de “comunitat” pel desmembrament del ple domini sorgida per la transmissió d’una quota de participació o part indivisa del domini o d’un dret real sobre algun o alguns bé/béns immoble/s que determina la concurrència simultània de varis titulars o partícips d’un mateix dret compartit. També, és quotidià, que l’extinció de la situació jurídica de comunitat ordinària indivisa en el condomini o en la cotitularitat del dret real esdevingui per causa de la divisió de la cosa comuna, amb l’adjudicació del ple domini o dret real a favor d’algun dels cotitulars compensant l’excés als altres comuners o cotitulars partícips en el dret.

I des de la perspectiva que sovintegen situacions de comunitat en béns individuals i en patrimonis col·lectius, també, entre altres, en les situacions de comunitat hereditària respecte l’actiu del cabal hereditari, amb l’existència, entre altres supòsits, de pluralitat d’hereus que han acceptat de forma expressa o tàcita l’herència que pot comportar l’existència de quotes “ideals” sobre el patrimoni del causant (sistema germànic) i no sobre els béns concrets de l’herència quan el propi causant no ha efectuat en vida la partició hereditària ni ha disposat de béns concrets a través de llegats ordenats favor de persona concreta, anomenats legataris, ni per donacions per causa de mort. La comunitat hereditària com a tal, entesa com a comunitat incidental, cessarà amb la partició hereditària, com a acte determinatiu o especificatiu dels drets, que alhora pot determinar la conversió de la comunitat incidental hereditària, la situació d’origen, en una altre de comunitat ordinària de cotitulars sobre béns concrets que formaven part del cabal hereditari amb l’expressió de la quota que correspon a cada cohereu adjudicatari, situació de resultat; mentre duri la comunitat hereditària regeixen les seves pròpies normes (presidit també per l’autonomia de la voluntat) i s’estableixen determinades remissions a la comunitat de béns. (Articles 423.2, 463.1, 441-5, 461-1, 461-3, 464-1, 463-2 del Codi civil de Catalunya).

En l’àmbit de família o en situacions convivencials en parella estable, en el cas que sigui aplicable als cònjuges o convivents el Codi civil de Catalunya, s’admet que a instància de qualsevol dels cònjuges o d’un dels convivents en parella estable es procedeixi a la divisió de la totalitat o de part dels béns en comunitat ordinària indivisa, a través de l’acció de divisió de la cosa comuna, conjuntament amb els procediments de separació, divorci o nul·litat i en els adreçats a obtenir l’eficàcia civil de les resolucions o decisions eclesiàstiques, conformement als articles 552-11.6 i 232-12 del Codi civil de Catalunya. L’operació de divisió així efectuada dels béns, es facin de tots o d’una part, es considera com una sola divisió, amb evident transcendència tributària.

La situació de comunitat ordinària indivisa determina l’existència de quotes entesa com a determinatiu o definitori de la participació dels cotitulars en “l’ús, el gaudi, els rendiments, les despeses i les responsabilitats en la comunitat” d’un concret dret real o en el domini compartit sobre un bé o com expressió relacional dels integrants titulars d’un concret dret real o del propi dret de propietat sobre un bé o béns per l’especificació dels drets i deures propis i els dels altres cotitulars sobre l’objecte de la comunitat, que determinarà l’estructura o configuració jurídica concreta de la propietat del bé o béns sobre el que s’hagi projectat.

La comunitat ordinària, amb caràcter general, requereix drets de la mateixa naturalesa, no hi ha comunitat entre els titulars d’un dret real d’usdefruit i un nu propietari, per exemple. En les situacions d’existència de comunitat es presumeix la modalitat de comunitat ordinària indivisa si no es prova una altra cosa (art. 551-1.3 del Codi civil de Catalunya). Civilment per l’existència de comunitat ordinària indivisa no es requereix la concurrència ni del mateix títol adquisitiu ni igualtat de quotes dels cotitulars.

Règim jurídic civil de la divisió del bé o patrimoni comú: Autonomia privada de la voluntat, soft law: El constituent o els integrants de la comunitat, els partícips, poden disposar d’un règim concret de divisió del bé o dret o dels béns integrants de la comunitat amb els límits infranquejables del perjudici a tercer o de la contrarietat a l’interès públic, conformement als articles 6.2 i 10.1 del Codi civil espanyol i articles 111-6, 551-2.1 i 552-11 del Codi civil Català, règim que si disposat preval sobre la regulació normativa dispositiva i supletòria continguda en el Llibre cinquè del Codi civil de Catalunya.

La divisió de la cosa comuna, com una de les causes d’extinció de la situació jurídica de la comunitat ordinària indivisa, es regula, civilment, amb vigència territorial a Catalunya, en defecte de disposició de règim alternatiu configurat pel constituent o pels cotitulars, en la secció quarta del títol V, capítol II, articles 552-9 a 552-12, de la Llei 5/2006, de 10 de maig, del Llibre cinquè del Codi civil de Catalunya, relatiu als drets reals. Cal tenir en compte, com a pressupòsit de l’exposat, que en cas que ens trobem entre espanyols, la vigència de l’article 16 del Codi civil espanyol i de l’aplicació del principi general d’autonomia de la voluntat que també pot comportar la vigència extraterritorial del Codi civil de Catalunya com la vigència d’altres ordenaments civils en el territori de Catalunya.

La regulació normativa, la civil, de la comunitat ordinària indivisa forma part de l’ordenament jurídic català, conformement als articles 14.1, 115 i 129 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat el 19 de juliol 2006, article 149.1.8 de la Constitució espanyola (competència civil inherent a la pròpia Autonomia catalana, que la constitució espanyola “pressuposa” “reconeix i garanteix”, no és una competència atorgada per l’Estat) i article 111-3.1 de la Llei 29/2002, de 30 de desembre, primera del Codi civil de Catalunya.

 

La divisió de la cosa comuna respon a un acte determinatiu o especificatiu de drets.

El dret tributari és un dret adjectiu, en el sentit que parteix de construccions jurídiques elaborades en el sí d’altres disciplines, tant del dret privat com del dret públic. Confrontar amb article 27.2 de la Llei 22/2009, de 18 de desembre, pel que es regula el sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú i ciutats amb estatut d’autonomia i es modifiquen determinades normes tributàries.

La divisió de la cosa comuna, del domini o d’algun dret real, té implicacions tributàries tant, entre altres aspectes, pel subjecte que s’adjudica el bé com pel cotitular que es veu compensat per l’excés, pel que es mostra com a imprescindible tenir un coneixement jurídic acurat sobre la matèria donada l’actuació aplicativa i interpretativa controvertida mantinguda per les administracions tributàries, dels òrgans de gestió i dels òrgans amb funcions jurisdiccionals en procediments administratius de revisió a través de les reclamacions económico-administratives, resolucions dels Tribunals Econòmics Administratius Regionals i del Tribunal Econòmic Administratiu Central. En conseqüència, en l’anàlisi s’haurà d’atendre tant a l’organització normativa dels diferents tributs com en l’anàlisi de l‘aspecte dinàmic o aplicatiu de les diverses administracions tributàries competents. En definitiva si el fenomen tributari en la divisió de la cosa comuna està seguint les pautes legals o té falles i, en el seu cas, la seva causa.

 

Normativa tributària bàsica a la matèria de la divisió de la cosa comuna: articles 9, 14, 31, 103, 133, 137, 140, 142, 149.1(.1, .8, .14 i .18), 156, 157.1.a) i b) .2 i .3 i 157.2 de la Constitució espanyola; articles 1, 2, 3, 4.1, 6-35, 49-57, 88, 89, 158, 213, 216, 222.1, 226, 228, 229, 232 disposició addicional quarta de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària; articles 4, 6, 9-11, 19 i 20 de la Llei orgànica 8/1980, de 22 de setembre, de finançament de les comunitats autònomes; articles 25-33, 45-49, 54-61 de la Llei 22/2009, de 18 de desembre, pel que es regula el sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú i ciutats amb estatut d’autonomia i es modifiquen determinades normes tributàries; articles 4, 5, 105-107 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, Reguladora de les Bases del Règim Local; articles 6, 12.2, 104-110 del Reial decret legislatiu 2/2004, de 5 de març, pel que s’aprova el text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals; article 3.1 del Codi civil espanyol.

 

En l’anàlisi de la divisió de la cosa comuna en béns immobles es partirà, com a eina explicativa, de la consulta vinculant V1770-17 de la Direcció General de Tributs (DGT) depenent de la Secretaria d’Estat d’Hisenda del Ministeri d’Hisenda i Funció Pública del govern d’Espanya.

El supòsit sotmès a la consulta ressenyada planteja el supòsit de tres germans, persones físiques, residents a Espanya, que ostenten la titularitat en proindivís a terços de tres béns immobles, que foren adquirits per diferents títols, i es proposen extingir els proindivisos formant lots i a aquest efecte adjudicar el ple domini de cada un dels immobles a favor d’un sol titular compensant a la resta de titulars amb l’adjudicació de la part proporcional de la titularitat dels altres béns immobles.

La consulta plantejada analitza la repercussió de l’operació projectada en diverses figures tributàries, en l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats (ITPAJD), en l’impost – d’establiment potestatiu – sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana (IIVTNU) i en l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF).

En quant a l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats.-

La normativa referent a l’impost de transmissions patrimonials oneroses es troba contingut, principalment, en els articles 7 i 31 del text refós de la Llei de l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, aprovat pel Reial decret legislatiu 1/1993, de 24 de setembre i en els articles 23, 31 i 61 del Reglament de l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, aprovat per Reial decret 828/1995, de 29 de maig.

La Direcció General de Tributs (DGT), diferencia si l’operació de dissolució s’efectua per cada comunitat de béns indivisibles que tenen el mateix origen adquisitiu, ja sigui, a títol merament enunciatiu: d’una mateixa successió mortis causa, d’una donació o d’una compravenda en acte únic o en els procediments de separació, divorci o nul·litat matrimonial considerant com una sola divisió la totalitat o una part del béns sotmesos al règim de comunitat entre cònjuges o convivents en parella estable. Igualment la regulació té en compte si a conseqüència de la dissolució  es produeixen excessos d’adjudicació, és a dir, si algun comuner s’adjudica més en la dissolució del que li correspon en base a la seva quota de participació en el bé.

S’ha de partir que l’excés d’adjudicació no es considerarà transmissió patrimonial onerosa (TPO), als efectes de l’impost, si resulta inevitable, en els supòsits de béns immobles indivisibles o quan el bé desmereix notòriament per la seva divisió, si es compensa al comuner no adjudicatari en metàl·lic en proporció a la seva quota de titularitat, i sempre que es compleixin els requisits que exigeix la normativa al respecte. En aquest sentit, en supòsit ara descrit, si la divisió de la cosa comuna s’efectua a través d’escriptura pública notarial determinaria la subjecció a la quota gradual de l’impost d’actes jurídics documentats, documents notarials, al concórrer els requisits de l’article 31.2 del text refós de l’impost: ser una escriptura pública, valuable, inscriptible en el Registre de la propietat i no estar subjecte a transmissions patrimonials oneroses, operacions societàries ni a l’impost sobre successions i donacions quan la comunitat de béns no hagi realitzat activitats empresarials; en cas que la comunitat de béns hagi realitzat activitats empresarials la dissolució de la comunitat tributaria per operacions societàries.

Tanmateix, com a regla bàsica, es considera transmissió patrimonial onerosa quan d’existir més d’un bé immoble amb els mateixos partícips la compensació de l’excés no s’efectua amb adjudicacions dels béns immobles per a cadascun dels titulars. No es pot mantenir la no subjecció a l’impost d’ITP si un comuner s’adjudica varis béns immobles i els altres no adjudicataris són compensats amb metàl·lic, o en el cas de quotes de partíceps desiguals d’origen (la quota de participació ha de ser igualitària). En definitiva, per no haver subjecció a l’impost a TPO ha d’existir un equilibri i proporcionalitat en les adjudicacions resultants de la divisió.

En el cas concret plantejat en la consulta, si es compensen les adjudicacions amb béns immobles d’altres comunitats en proindivís de diferent origen el Centre Directiu (DGT) el considera una permuta, supòsit en el qual cada permutant haurà de tributar pel valor del que adquireix per transmissions patrimonials oneroses (a Catalunya, en general, amb un tipus aplicable del 10% sobre bases imposables fins a 1.000.000 euros i 11%, en endavant). En canvi si la dissolució de cada comunitat de béns indivisibles s’efectués de forma independent, la dissolució de la comunitat de béns que l’adjudicatari del bé compensa monetàriament a l’altre comuner no adjudicatari tributarà en la modalitat d’actes jurídics documentats, documents notarials (a Catalunya, amb caràcter general el tipus impositiu és d’un 1,5% sobre la base imposable del valor declarat de l’immoble, – sense perjudici de la seva comprovació administrativa-, d’acord amb l’article 7 de la Llei 21/2001, de 28 de desembre, de mesures fiscals i administratives); cal recordar, que si la dissolució de la comunitat de béns s’efectués per sentència judicial, i dita sentència és inscriptible en el Registre de la propietat, al mancar d’un dels requisits de l’article 31.2 del text refós de la Llei d’ITPAJD l’operació no estaria subjecte a actes jurídics documentats.

Amb caràcter general, cal tenir en compte, que de produir-se excessos d’adjudicació en la divisió dels béns, quan hom rep més del que correspon a la seva quota de participació, si és amb caràcter onerós es produirà la subjecció en la modalitat de transmissions patrimonials oneroses en els termes previstos en l’article 7.2.b) de la Llei d’ITPAJD, o, en el seu cas, si es tracte de successions per causa de mort, es liquidaran com a transmissions patrimonials oneroses els excessos d’adjudicació quan el valor comprovat de l’adjudicació a un dels hereus o legataris excedeixi del 50% del valor que els correspondria en virtut del seu títol, a excepció en el supòsit que els valors declarats siguin iguals o superiors als que resultarien de l’aplicació de les regles de l’impost sobre el patrimoni.

Cal tenir en compte, que quan ens trobem davant de la divisió de la cosa comuna de l’habitatge habitual d’un comuner en supòsits de dissolució del matrimoni o del canvi del seu règim econòmic amb adjudicació a un dels cònjuges de l’habitatge habitual, l’excés d’adjudicació no tributa conformement a l’article 32.3 del Reial decret 828/1995, de 29 de maig, pel que s’aprova el reglament de l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats.

 

En quant a la tributació per IIVTNU.-

L’IIVTNU es regula en els articles 104 a 110 del text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals (LHL), aprovat per Reial decret legislatiu 2/2004, de 5 de març. 

Perquè es produeixi el fet imposable de l’impost, previst en l’article 104  de la Llei, ha de concórrer dos circumstàncies: 

  1. Que es produeixi un increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana, als efectes de l’impost de l’IBI, en els termes del Text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals.
  2. Que dit increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana es produeixi com a conseqüència d’una transmissió dels terrenys, o de la constitució o transmissió de drets reals sobre els mateixos. 

 

En el cas que la propietat o el dret real limitatiu del domini d’un bé immoble pertany en proindivís o cotitularitat a vàries persones, s’haurà de tenir en compte els articles corresponents del codi civil que sigui aplicable. 

El que determinarà la subjecció o no a l’impost és si l’extinció de la comunitat de béns es realitza mitjançant l’adjudicació de béns o drets a cadascun dels comuners en proporció a la seva quota de participació, sense que es produeixi “excés d’adjudicació”. En aquest cas, quan hi ha proporció en les adjudicacions, es considera que l’operació té un efecte declaratiu i no traslatiu, perquè no atribueix quelcom que no tinguessin abans els comuners i no produeix en aquests cap benefici patrimonial, a l’existir una distribució proporcional i equitativa dels béns existents en la comunitat que es dissol, en correspondència a la quota de participació que cadascú tenia.

La divisió de la cosa comú i adjudicació a cada comuner en proporció al seu interès a la comunitat de les parts resultants no és una transmissió patrimonial pròpiament dita, sinó una mera especificació o concreció d’un dret abstracte preexistent. No es produeix en aquest cas la subjecció a l’IIVTNU.  

En canvi, en el cas sotmès a consulta segons el Centre Directiu no s’està davant d’una única comunitat de béns per quant tot i ser els mateixos titulars i igual participació, unes quotes procedeixen de l’herència de la mare i altres de l’herència del pare. En conseqüència, també es té en compte el títol de procedència dels béns per determinar la subjecció o no aquest  l’impost.   

L’operació civilment, i en conseqüència, fiscalment, segons el Centre Directiu, consisteix en una permuta de drets entre els diferents comuners, pel que no estem pròpiament davant una dissolució d’una comunitat de béns, el que determina la subjecció a l’IIVTNU.

 

El contribuent de l’impost serà la comunitat de béns jurídicament constituïda com a tal, que es dissol, i els seus immobles s’adjudiquen als comuners; i respecte a la resta d’immobles, cadascun dels comuners tindrà la condició de contribuent de l’IIVTNU respecte l’increment de valor del terreny urbà que es produeixi en ocasió de la transmissió del dret de propietat dels immobles.

 En definitiva, cada un dels comuners tributarà per l’impost respecte de la quota transmesa de titularitat de dret sobre els immobles. 

Nogensmenys, si ens trobéssim en el sí d’un procediment de separació, divorci, nul·litat, ruptura de parella estable les transmissions operades a favor dels cònjuges o convivents en parella estable o fills no estarien subjecte a  aquest impost.

Igualment, amb caràcter general, en el supòsit de divisió de cosa comuna d’un bé indivisible o que desmereix notablement en dividir-se es consideraria que no hi ha transmissió sinó una concreció o materialització d’un dret abstracte que no constitueix transmissió ni a efectes civils ni a efectes fiscals quan se l’adjudica un dels comuners compensant econòmicament als demès comuners.  

 En quant a la tributació per IRPF.-

Amb respecte a la possible subjecció de l’operació projectada en la consulta respecte a l’impost d’IIRPF, la DGT atén a l’existència o no d’alteració patrimonial.

S’entén que no existeix alteració quan en la composició final dels seus respectius patrimonis, les adjudicacions, es corresponguin amb la respectiva quota de titularitat. Els supòsits de divisió de la cosa comuna, dissolució de societat de guanys o en l’extinció del règim econòmic matrimonial de participació, en la dissolució de comunitat de béns o en els de separació de comuners hi ha l’estimació legal que no existeix alteració en la composició del patrimoni, conformement a l’article 33 de la Llei 35/2006, de 28 de novembre, de l’impost sobre la renda de les persones físiques i de modificació parcial de la llei dels impost sobre societats, sobre la renda de no residents i sobre el patrimoni.

L’operació projectada sotmès a consulta, segons el Centre directiu estaria subjecte a l’impost d’IRPF donat que s’atribueix a algun dels comuners un import superior al que correspon a la seva quota de titularitat, pel que existeix una alteració patrimonial, en aquest cas guany patrimonial, amb independència que existeixi o no una compensació en metàl·lic i amb independència que la dissolució de la comunitat de béns sigui total o parcial. L’import a pagar es determinarà conformement a l’article 34 de la LIRPF, per diferència dels valors d’adquisició i de transmissió, valors definits en els articles 35 i 36 de la Llei de l’IRPF per les transmissions oneroses i lucratives, respectivament.

 

La tarifa de l’impost, conformement a l’article 66 de la Llei 35/2006, de 28 de novembre, de l’impost sobre la renda de les persones físiques i de modificació parcial de la llei dels impost sobre societats, sobre la renda de no residents i sobre el patrimoni, és la següent:

 

Parteix la base liquidable – Fins a euros

Quota íntegra Euros

 Resta de base liquidable – Fins a euros

 Tipus aplicable – Percentatge

0

0

6.000

19 %

6.000,00

1.140

44.000

21 %

50.000,00

10.380

En endavant

23 %

 

 

Cal fer especial menció, per la seva transcendència en la matèria, i especialment pel fet que introdueix un nou factor a tenir en compte per determinar l’existència o no de guany patrimonial als efectes de l’IRPF, la resolució del TEAC de 7 de juny de 2018 que resol el recurs d’alçada per la unificació de criteri (Sala 1a, vocalia 12a, RG 00/2488/2017). La resolució manté que l’exercici de l’acció de divisió de la cosa comuna o la dissolució de les comunitats de béns indivisibles no implica, en principi, una alteració en la composició del patrimoni, en tant que la seva finalitat és únicament especificar la participació indivisa que corresponia a cadascun dels comuners o copropietaris, i a efectes de futures transmissions la data d’adquisició i valor no és el de l’adjudicació dels béns al comuner adjudicatari, sinó que s’entén adquirit en el moment i valor que correspon a la seva adquisició originària, títol remot o anterior a la divisió, conformement a la dicció legal que configura l’impost. D’aquesta manera assumeix la doctrina i jurisprudència actualment majoritària, defensora de la teoria coneguda com especificativa, segons la que la finalitat de l’acte de divisió d’una cosa comuna no és alienar o adquirir, sinó determinar o especificar drets; i, considera, en conseqüència, que l’especificació o determinació, tot i provocar una innegable modificació patrimonial (tota vegada que es transita d’un estat de copropietat a un altre de propietat individual), no implica una translació patrimonial ni, en conseqüència, cap alteració en la composició del patrimoni del comuner sempre tenint en compte les variacions del valor que hagués pogut experimentar l’immoble, que d’existir, resultarà un guany o pèrdua patrimonial subjecte a l’impost. Aquest últim punt introduït creiem que no s’ajusta al règim legal establert i vigent, s’haurà d’estar atent a les noves decisions per constatar si la variació del valor del bé immoble indivisible quina cotitularitat es dissol determina l’existència d’alteració patrimonial (guany o pèrdua patrimonial) i, en conseqüència, s’estima que constitueix una operació subjecte a l’impost d’IRPF.

Cal tenir en compte, que quan ens trobem davant de la divisió de la cosa comuna de l’habitatge habitual d’un comuner major de 65 anys o en la seva transmissió per venda es podrà beneficiar de l’exempció de l’article 33.4 b) de la Llei de l’impost si transmet la seva quota de titularitat de domini.

   

Analitzades les diferents figures tributàries i la interpretació de l’administració tributària competent creiem que les construccions realitzades via interpretativa infringeixen el principi de reserva de llei, articles 9.3 i 133 de la Constitució espanyola i 4 de la Llei general tributària. Segons STC 6/1983, de 4 de febrer, la Constitució espanyola ha optat per la reserva de llei “referida a los criterios o principios con arreglo a los cuales se ha de regir la materia tributaria: la creación “ex novo” de un tributo y la determinación de los elementos esenciales o configuradores del mismo, que pertenecen siempre al plano o nivel de la Ley y no pueden dejarse nunca a la legislación delegada y menos todavía a la potestad reglamentaria”.

La regulació per llei, segons article 8 de la Llei general tributària, ha de ser respecte, segons previsió de la Llei general Tributària, a la delimitació del fet imposable (art. 20), meritació i exigibilitat (art. 21) base imposable i base liquidable (art. 50), la fixació del tipus de gravamen i dels demés elements directament determinants de la quantia del deute tributari (art. 55), així com l’establiment de presumpcions que no admeten prova en contrari (art. 108).   

La inclusió de conceptes a l’esfera tributària de la “divisió de cosa comuna” tals com béns procedent del mateix títol, igualtat de quotes en origen no estan previstes ni en la normativa civil ni tampoc en la llei tributària de cap dels impostos analitzats pel que l’Administració tributària, quan els crea via interpretativa (a través de resolucions i consultes), està alterant l’ordenament jurídic tributari en contradicció amb els principis i regles tributàries bàsiques vigents, principalment, el de legalitat al que de forma indefectible l’Administració hi està subjecte.

 

És imprescindible un bon assessorament jurídic. Contacti amb nosaltres. Joan Muntada Artiles Advocats Girona.

                 


Bibliografia

 

Arnau Raventos, L., Ginebra Molins, M., i Tarabal Bosch, J. (2018). Dret de successions. Barcelona: Atelier.

Badosa Coll, F., i Arroyo i Amayuelas, E. (1999). Compendi de dret civil català. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona.

Ferrer Riba, J., i Egea Fernández, J. (2016). Codi civil de Catalunya i legislacio complementaria. Barcelona: Atelier.

Gete-Alonso Calera, M., i Solé Resina, J. (2016). Lliçons de dret civil català I. Valencia: Tirant lo Blanch.

Holgado Esteban, J., Puig Blanes, F. i Sospedra Navas, F. (2013). Comentarios al Código Civil de Cataluña. 2a ed. Cizur Menor (Navarra): Civitas Thomson Reuters.

Linacero de la Fuente, M. (2016). Tratado de derecho de familia. Valencia: Tirant lo Blanch.

 Martín Fernández, J. (2017). Tratado práctico de derecho tributario general español. Valencia: Tirant lo Blanch.

Pozo Carrascosa, P., Vaquer Aloy, A., i Bosch Capdevila, E. (2018). Derecho civil de Cataluña. Madrid.

Puig Ferriol, L., i Roca i Trias, E. (2014). Institucions del Dret Civil de Catalunya II-2. Valencia: Tirant lo Blanch.

Puig Ferriol, L., i Roca i Trias, E. (2009). Institucions del Dret Civil de Catalunya Volum III Dret de Successions (7a ed.). Valencia: Tirant lo Blanch.

Puig Ferriol, L. i Roca i Trias, E. (2007). Institucions del dret civil de Catalunya. València: Tirant lo Blanch.

Quinzá Redondo, P. (2016). Régimen económico matrimonial. Valencia: Tirant lo Blanch.

Ramos Prieto, J., Hornero Méndez, C., i Macarro Osuna, J. (2016). Derecho y fiscalidad de las sucesiones mortis causa en España (1a ed.). Cizur Menor: Aranzadi S.A.U.

Serrano de Nicolás, A. (2018). Estudios sobre el Libro sexto del Código Civil de Cataluña. Madrid: Marcial Pons

 

 

 

La figura del tercer posseïdor en el mecanisme hipotecari

La figura del tercer posseïdor en el mecanisme hipotecari

El tercer posseïdor és la persona que adquireix el bé hipotecat amb posterioritat a la constitució de la hipoteca (article 112 de la llei hipotecària i article 81 de la llei hipotecària mobiliària i de penyora sense desplaçament). Per tant, no és ni el deutor de l’obligació principal garantida, ni és l’hipotecant no deutor, que només apareix quan el bé hipotecat no pertany al deutor, ni és tampoc el deutor no hipotecant, que és qui ha de respondre de l´obligació principal sense ser el propietari del bé que s´hipoteca.

La seva intervenció en el sí d´un procés d´execució hipotecari dependrà del moment en què s´hagi produït l´adquisició del seu dret i de la seva inscripció al Registre de la Propietat, la qual cosa determinarà si el tercer posseïdor haurà de ser demandat o només caldrà que sigui notificat.

El tercer posseïdor de béns hipotecats no és el deutor de l´obligació principal garantida, ni tampoc es confon amb l’hipotecat no deutor o fiador real, que és el constituent, d’inici, de la garantia hipotecària en favor d’un deutor no hipotecant, és a dir, d’un deutor que no és propietari del bé.

El tercer posseïdor apareix amb posterioritat a la constitució de la hipoteca, i no és subjecte de la relació obligatòria (deutor) ni de la real (deutor hipotecant, si hom garanteix un deute del propietari del bé, o hipotecant no deutor, si amb un bé propi es garanteix un deute aliè).

Aquesta distinció té transcendència en diversos àmbits jurídics, com el concursal i el de l’execució hipotecària.

En el primer àmbit, l’article 56.4 de la Llei concursal exceptua de la paralització de les execucions de garanties reals el supòsit en què el concursat tingui la condició de tercer posseïdor.

En l’àmbit de l’execució hipotecària, valgui, com a il·lustrativa, la doctrina de la recent resolució de la Direcció General dels Registres i del Notariat de 22 de maig de 2017, que permet la inscripció d’un decret d’adjudicació en procediment d’execució hipotecària directa encara que en el seu desenvolupament no s’hagi demandat ni requerit de pagament a qui no és deutor ni hipotecant no deutor (és a dir, tercer posseïdor) i que ha inscrit la seva adquisició en el Registre de la Propietat abans de l’inici del procediment.

L’article 132.1 de la Llei hipotecària estableix que cal requerir de pagament el tercer posseïdor, per bé que, conforme a l’article 685.1 de la Llei d’enjudiciament civil, el tercer posseïdor haurà d’haver acreditat a l’executant creditor la seva adquisició; en aquest punt, la resolució fa una prolixa cita jurisprudencial sobre l’estructura del procediment i l’articulació de la defensa del tercer posseïdor, qüestió en la qual ara no aprofundirem i que ens portaria al  debat  sobre si cal requeriment o notificació.

El nucli de la qüestió és que cal requeriment o, almenys, notificació al tercer posseïdor, com a qüestió de principi, per tal de no situar aquest subjecte en indefensió i com a aplicació particular del principi de tracte successiu ex article 20 de la Llei hipotecària.

En el supòsit de la resolució, el tercer posseïdor va promoure incident de nul·litat d’actuacions per tal d’anul·lar la subhasta. Desestimada la pretensió de nul·litat, no hi ha dubte que, en el curs del procediment, arran d’aquest incident, la notificació al tercer posseïdor s’ha produït efectivament, per la qual cosa no hi ha d’haver obstacle per a la inscripció del decret d’adjudicació.

 

 

 

 

 

El pacte de condició resolutòria en el Llibre sisè del Codi civil de Catalunya

El pacte de condició resolutòria en el Llibre sisè del Codi civil de Catalunya

La Llei 3/2017, de 15 de febrer, del llibre sisè del Codi civil de Catalunya, relatiu a les obligacions i els contractes, i de modificació dels llibres primer, segon, tercer, quart i cinquè, que entrarà en vigor el dia 1 de gener de 2018,  introdueix importants novetats. En aquest article volem significar alguns aspectes innovadors referents al pacte de condició resolutòria explícita en les compravendes d’immobles, regulat a l’article 621-54. La regulació estatal bàsica es troba compresa en els articles 1504 del codi civil espanyol i 59 del Reglament hipotecari,

Tradicionalment, s’entenia que en cas d’impagament de tot o part del preu pel comprador, el venedor podia reinscriure l’immoble a favor seu si acreditava haver fet un requeriment al comprador amb concessió d’un nou termini de 15 dies per a verificar el pagament. Si no es produïa el pagament, la reinscripció era efectiva, sense perjudici que si el comprador reclamava posteriorment, i judicialment, la devolució del preu pagat al venedor, el Jutjat podia establir la devolució de part del preu, en base a la facultat moderadora ex article 1154 del mateix Codi civil espanyol.

Posteriorment, a partir de final dels anys setanta, principi dels vuitanta del segle passat,  per a la reinscripció s’exigia al comprador una actitud de no oposició davant del requeriment resolutori,  i una consignació de les quantitats ja rebudes per part del venedor, a disposició del comprador, o dels titulars de càrregues posteriors a la inscripció de la condició resolutòria. Tot plegat, sense perjudici de la facultat del venedor de demanar judicialment la possibilitat de retenció de part del preu a retornar, com a compensació de la possessió de la finca en el comprador durant el termini en què ha estat propietari i no ha pagat el preu ajornat, també en base a la facultat moderadora judicial ex article 1154 del Codi civil espanyol.

 

La nova llei estableix les següents singularitats bàsiques:

 

1.-  És necessari, per a la resolució, que s’hagi pactat que la part impagada de preu ajornat superi el 15 per cent del preu total íntegre, més els interessos.

2.- El venedor només pot retenir un màxim de la meitat de la quantitat total que hagi hagut de percebre fins a la data de la resolució.

3.- El requeriment per al pagament s’ha de fer necessàriament en acta notarial, limitada a la possibilitat de pagament, amb concessió d’un termini de vint dies, i amb l’advertiment que, de no pagar, es resoldrà la compravenda.

4.- El procediment de resolució també és notarial, mitjançant una acta separada, diferent de la del punt anterior, en la que el comprador pot formular oposició. Si no hi ha oposició, o si aquesta es limita a la liquidació quantitativa practicada pel venedor, és possible la reinscripció de la finca a favor del venedor.

5.- La readquisició del venedor comporta l’afectació de la finca, amb caràcter real, en benefici del comprador i dels titulars d’assentaments posteriors, com a garantia de la quantitat que s’hagi de retornar al comprador.

6.- Aquesta afectació caduca als cent vuitanta dies des de la data de la reinscripció a favor del venedor, llevat que hi hagi una anotació anterior de demanda d’oposició a la resolució o a la liquidació (interposada pel comprador).

 

 

 

 

Comptes en participació, un pràctic instrument empresarial insuficientment conegut

Comptes en participació, un pràctic instrument empresarial insuficientment conegut

La institució dels comptes en participació està regulada als articles 239 a 243 del Codi de comerç espanyol (*). Es tracta d’una forma d’associació o col·laboració interna mercantil, sense personalitat jurídica, en la qual un inversor o partícip (particular o persona jurídica) subministra diners o béns a un comerciant o empresari (gestor) per al desenvolupament del negoci o activitat mercantil d’aquest.  La retribució, aleatòria o no, que l’inversor hagi de rebre del gestor o partícip, resta en l’àmbit de la llibertat contractual.

L’inversor no assumeix cap responsabilitat pels deutes derivats de les relacions del gestor amb els tercers amb els quals contracta en el curs de la seva activitat.

La figura té un paral·lelisme amb la idea del “join venture” anglosaxona i, contemplada a la llum d’aquesta, podem significar-ne dues consideracions:

  1. Permet fer front a negocis o inversions temporals, sense vocació de permanència, prescindint del formalisme de la constitució d’una societat; és veritat que pot ser convenient la constitució en escriptura pública, però no cal (ni seria possible) la inscripció en el Registre Mercantil.
  2. Va més enllà del simple préstec, en tant que la retribució del partícip no és una quantitat derivada del càlcul d’un tipus d’interès sinó una participació en els guanys, que pot pactar-se de forma lliure, simple o més o menys complexa.

La figura és assimilada, només fiscalment, i tan sols quant als aspectes constitutius i extintius, a la societat, i així el Reial decret legislatiu 1/1993, de 24 de setembre, que aprova el Text refós de la Llei de transmissions patrimonials oneroses i actes jurídics documentats,  en el seu article 22.2, equipara a les societats els contractes de comptes en participació.

Finalment, destaquem que la figura ha estat contemplada per la resolució de la Direcció General dels Registres i del Notariat, de 29 de juny de 2006, la qual la defineix com un contracte de col·laboració pel qual un dels contractants (compte partícip) aporta béns o drets a l’altre (gestor), el qual els fa seus per dedicar-los a determinades activitats empresarials o professionals, que desenvoluparà en nom propi, sense cap intervenció de l’aportant, llevat de la percepció, si escau, dels guanys que s’obtinguin. I, quant a la problemàtica concreta del cas resolt per la Direcció General, afirma que la transmissió de béns de la societat compte partícip (com a forma d’aportació o participació, amb la finalitat de promoure’ls immobiliàriament) és directament inscriptible en el Registre de la Propietat a favor de la societat gestora, sense necessitat de prèvia inscripció en el Registre Mercantil, perquè la relació entre partícip i gestor no genera cap contracte societari inscriptible en aquest registre.

 

(*) Artículo 239. Podrán los comerciantes interesarse los unos en las operaciones de los otros, contribuyendo para ellas con la parte del capital que convinieren, y haciéndose partícipes de sus resultados prósperos o adversos en la proporción que determinen.

Artículo 240. Las cuentas en participación no estarán sujetas en su formación a ninguna solemnidad, pudiendo contraerse privadamente de palabra o por escrito, y probándose su existencia por cualquiera de los medios reconocidos en Derecho conforme a lo dispuesto en el artículo 51 (mitjans de prova propis del Dret civil, a excepció de testimonis).

Artículo 241. En las negociaciones de que tratan los dos artículos anteriores no se podrá adoptar una razón comercial común a todos los partícipes, ni usar de más crédito directo que el del comerciante que las hace y dirige en su nombre y bajo su responsabilidad individual.

Artículo 242. Los que contraten con el comerciante que lleve el nombre de la negociación, sólo tendrán acción contra él, y no contra los demás interesados, quienes tampoco la tendrán contra el tercero que contrató con el gestor, a no ser que éste les haga cesión formal de sus derechos.

Artículo 243. La liquidación se hará por el gestor, el cual, terminadas que sean las operaciones, rendirá cuenta justificada de sus resultados.

 

 

 

 

Consideracions pràctiques sobre l’IBI (impost sobre béns immobles)

Consideracions pràctiques sobre l’IBI (impost sobre béns immobles)

L’impost sobre béns immobles està regulat en el Reial decret legislatiu 2/2004, de 5 de març, que aprova el Text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals, en els seus articles 60 a 77.

Aquest impost grava la titularitat d’un dret de propietat (també pot gravar una concessió administrativa, un dret de superfície o un dret d’usdefruit), segons anuncia l’article 61, i el període impositiu coincideix amb l’any natural (article 75.2).

Per la seva transcendència pràctica, és interessant emfatitzar dues qüestions:

  1. Qui és realment el subjecte passiu?
  2. Quin abast té la responsabilitat del bé transmès en relació amb les quotes no liquidades de l’impost?

 

1.- SUBJECTE PASSIU

L’article 63.1 estableix que són subjectes passius, a títol de contribuents, les persones naturals i jurídiques i les entitats a les quals es refereix l’article 35.4 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària (herències jacents, comunitats de béns i entitats sense personalitat jurídica que constitueixin una unitat econòmica o un patrimoni separat susceptible d’imposició); i afegeix l’apartat 2 del mateix precepte que això s’ha d’entendre sense perjudici de la facultat del subjecte passiu de repercutir la càrrega econòmica suportada conforme a les normes de dret comú.

L’impost es meritarà el primer dia del període impositiu (article 75.1), és a dir, l’1 de gener de cada any natural.

Tradicionalment s’havia entès i aplicat que qui era titular el primer dia de l’any (així resultava del rebut corresponent)  havia de satisfer a l’Ajuntament tota la quota de l’immoble, fos quina fos la data de transmissió, i que era possible pactar, entre transmitent i adquirent, una determinada distribució. En aquest supòsit entrava en joc l’apartat 2 de l’article 63, el qual aplica la norma general, per a qualsevol tribut, de l’article 17.5 de la Llei general tributària: “Els elements de l’obligació tributària no podran ser alterats per actes o convenis dels particulars, que no produiran efectes davant l’Administració, sense perjudici de les seves conseqüències juridicoprivades”. Així, s’entenia que, a falta de pacte, no hi havia un acció legal de reemborsament, per part del transmitent enfront de l’adquirent, de la part proporcional de quota corresponent al període de l’any comprès entre la data d’adquisició i el 31 desembre.

La Sentència de la Sala 1a del Tribunal Suprem de 15 de juny de 2016 capgira aquesta situació i estableix clarament que el venedor que aboni l’IBI a l’Ajuntament podrà repercutir-lo sobre el comprador, en proporció al temps que cada una de les parts hagi estat titular dominical. Aquesta solució la fonamenta en la interpretació de l’expressió “conforme a les normes de dret comú” de l’article 63.2, en el sentit que les normes de la compravenda porten a la conclusió que si el comprador és propietari de l’immoble des del moment del lliurament al seu favor, ha de satisfer les despeses derivades de la propietat des d’aquest mateix moment, sense necessitat de pacte especial de repercussió entre venedor i comprador.

 

2) RESPONSABILITAT DEL BÉ TRANSMÈS: HIPOTECA LEGAL TÀCITA

L’article 64 assenyala que en els supòsits de canvi, per qualsevol causa, en la titularitat dels drets que constitueixen el fet imposable d’aquest impost, els béns immobles objecte d’aquests drets quedaran afectes al pagament de la totalitat de la quota tributària, en règim de responsabilitat subsidiària, en els termes previstos a la Llei general tributària.

Aquesta remissió ens condueix a la dicció de l’article 78 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària, que explicita, amb el títol “hipoteca legal tàcita”, que en els tributs que graven periòdicament els béns o drets inscriptibles en un registre públic o els seus productes directes, certs o presumptes, l’Estat, les comunitats autònomes i les entitats locals tindran preferència sobre qualsevol altre creditor o adquirent, encara que aquests hagin inscrit els seus drets, per al cobrament dels deutes meritats i no satisfets corresponents a l’any natural en què s’exigeixi el pagament i l’immediat anterior.”

D’aquesta regulació interessa destacar, per una cabal comprensió de la qüestió:

  1. La responsabilitat del bé és subsidiària: entra en joc quan  el subjecte passiu (qui sigui titular el dia 1 de gener de l’any corrent i el de l’any anterior a la transmissió) no satisfà la quota de l’impost.
  2. L’afecció sobre la finca és una excepció a la protecció al tercer registral de l’article 34 de la Llei hipotecària, que queda sotmès a les conseqüències de l’afecció amb independència de si coneix o no que sobre la finca hi ha les càrregues del deute per raó de l’impost, i de si té o no bona fe.
  3. Aquesta responsabilitat pren la configuració d’hipoteca legal tàcita, de manera que no necessita consentiment del propietari de la finca ni inscripció registral, a diferència de les hipoteques legals expresses, en les quals (com en el supòsit d’hipoteca en garantia de les obligacions del tutor o del reservista en el cas de la reserva vidual del Codi civil espanyol), es pot exigir la inscripció per part de l’obligat, però no hi ha hipoteca sense inscripció concreta de l’obligació garantida.

 

 

L’oblidada clàusula urbanística

L’oblidada clàusula urbanística

Un dels preceptes urbanístics la transcendència del qual freqüentment és oblidada és l’article 27 del Reial decret legislatiu 7/2015, de 30 d’octubre, que aprova el Text refós de la llei de sòl i rehabilitació urbana, el qual estableix, en els seus tres primers apartats:

“Artículo 27.- Transmisión de fincas y deberes urbanísticos

  1. La transmisión de fincas no modifica la situación del titular respecto de los deberes del propietario conforme a esta ley y los establecidos por la legislación de la ordenación territorial y urbanística aplicable o exigibles por los actos de ejecución de la misma. El nuevo titular queda subrogado en los derechos y deberes del anterior propietario, así como en las obligaciones por éste asumidas frente a la Administración competente y que hayan sido objeto de inscripción registral, siempre que tales obligaciones se refieran a un posible efecto de mutación jurídico-real.
  2. En las enajenaciones de terrenos, debe hacerse constar en el correspondiente título:
  • a) La situación urbanística de los terrenos, cuando no sean susceptibles de uso privado o edificación, cuenten con edificaciones fuera de ordenación o estén destinados a la construcción de viviendas sujetas a algún régimen de protección pública que permita tasar su precio máximo de venta, alquiler u otras formas de acceso a la vivienda.
  • b) Los deberes legales y las obligaciones pendientes de cumplir, cuando los terrenos estén sujetos a una de las actuaciones a que se refiere el apartado 1 del artículo 7 (actuacions de transformació urbanística).
  1. La infracción de cualquiera de las disposiciones del apartado anterior faculta al adquirente para rescindir el contrato en el plazo de cuatro años y exigir la indemnización que proceda conforme a la legislación civil.”

Per la seva part, per entendre bé la remissió a l’article 7, en reproduïm l’apartat pertinent:

“Artículo 7 Actuaciones de transformación urbanística y actuaciones edificatorias

  1. A efectos de esta ley, se entiende por actuaciones de transformación urbanística:
  • a) Las actuaciones de urbanización, que incluyen:
    • 1) Las de nueva urbanización, que suponen el paso de un ámbito de suelo de la situación de suelo rural a la de urbanizado para crear, junto con las correspondientes infraestructuras y dotaciones públicas, una o más parcelas aptas para la edificación o uso independiente y conectadas funcionalmente con la red de los servicios exigidos por la ordenación territorial y urbanística.
    • 2) Las que tengan por objeto reformar o renovar la urbanización de un ámbito de suelo urbanizado, en los mismos términos establecidos en el párrafo anterior.
  • b) Las actuaciones de dotación, considerando como tales las que tengan por objeto incrementar las dotaciones públicas de un ámbito de suelo urbanizado para reajustar su proporción con la mayor edificabilidad o densidad o con los nuevos usos asignados en la ordenación urbanística a una o más parcelas del ámbito y no requieran la reforma o renovación de la urbanización de éste.”

La claredat d’aquesta normativa permet concloure que és de vital importància, si hom vol evitar el perill d’una devastadora acció de rescissió, durant el termini de quatre anys, expressar completament en el contracte de compravenda, sigui pública o privada, la situació urbanística del terreny, l’abast de les obligacions que tinguin aquest caràcter i la concreció de les obligacions de transformació. En aquest sentit, atès que no hi ha un “registre urbanístic” equiparable al Registre de la Propietat o al Cadastre, sinó que l’estat urbanístic dels terrenys resulta bàsicament del planejament local, és obligada la consulta a l’ajuntament corresponent i la “infomació assistida” que l’advocat, en una tasca de depuració, interpretació i clarificació, ha de traslladar a les persones interessades. Ès veritat que l’apartat 4 de l’article 27 contempla, en les escriptures públiques, la possibilitat d’adjuntar a l’escriptura aquesta informació, però es tracta només d’una posssibilitat que, a la pràctica, s’exerceix molt poc.

La tasca profilàctica  del lletrat, una vegada més, ineludible.