Què fer amb les xarxes socials d’una persona difunta?

Què fer amb les xarxes socials d’una persona difunta?

Si veus un compte d’una xarxa social que pertany a algú que ha mort, pots sol·licitar que la converteixin en commemorativa, el contingut que va compartir la persona difunta estarà visible per al públic amb el que hagués compartit la publicació en el seu moment. I si l’usuari no va deixar instruccions sobre què fer amb els seus comptes, els familiars directes del difunt poden sol·licitar el tancament o l’accés a les dades.

És imprescindible un bon assessorament per part de l’advocat, contacti amb nosaltres. Joan Muntada Artiles Advocats Girona.

Té l’usdefruit d’un immoble? Qui en suporta les despeses i impostos?

Té l’usdefruit d’un immoble? Qui en suporta les despeses i impostos?

Té l’usdefruit d’un immoble? Qui en suporta les despeses i impostos?

D’acord amb la legislació vigent les despeses tals com: les de conservació, manteniment, reparacions ordinàries, i impostos, entre d’altres, hauran de ser assumides per l’usufructuari.

Si vol saber-ne més consulti als nostres especialistes.

 

 

És imprescindible un bon assessorament per part de l’advocat, contacti amb nosaltres. Joan Muntada Artiles Advocats Girona.

 

Segueix-nos!     Twitter     Facebook     Instagram     LinkedIn 

Dubtes freqüents: Separació i divorci

Dubtes freqüents: Separació i divorci

1.Quina diferència hi ha entre separació i divorci?

Són conceptes que poden semblar sinònims, però no és així, doncs, el divorci suposa la dissolució del matrimoni, mentre que en la separació continua vigent, és a dir, els cònjuges segueixen casats però es produeix un cessament de la vida en comú, aquest fet, transforma el règim jurídic dels seus drets i obligacions. Per tant, en la separació subsisteix el matrimoni, i en el divorci es dissol, deixen d’estar casats.

Per decidir quina via és l’adequada, hem de tenir en compte l’objectiu, doncs produeixen efectes diferents, pel fet que el divorci no és reversible, i si la parella es reconciliés haurien de tornar a contraure matrimoni, a diferència de la separació, no podran casar-se amb ningú altre.

2. Quins tipus de procediments de divorci existeixen? En què es diferencien? Et pots separar o divorciar notarialment?

Cal distingir entre el divorci de mutu acord i el divorci contenciós, l’element que decidirà quin tipus de procediment seguirem és si existeix o no acord entre els cònjuges.

Existeixen considerables diferències entre ambdós procediments, tant en termes de despeses com en la complexitat en la seva tramitació.

  • Divorci de mutu acord: les parts hauran d’anar assistides per advocat i procurador, no obstant ambdós cònjuges que actuen de mutu acord, poden ser assistits pel mateix advocat i procurador, a diferència d’un divorci contenciós, doncs la tramitació serà necessàriament judicial.

En aquest supòsit l’advocat recollirà els acords que s’hagin pactat en  un conveni regulador —com la pensió d’aliments, la pensió compensatòria, la custodia, el règim de visites dels fills, l’ús i gaudi de l’habitatge familiar,…— el qual es tramitarà notarial o judicialment.

Si es tramita per via judicial, es presenta una demanda de divorci acompanyada del conveni regulador i  es ratifica en el jutjat corresponent.

La Llei 15/2015 de 2 de juliol, de la jurisdicció voluntària,  permet tramitar el divorci a través del notari de l’últim domicili del matrimoni o del domicili habitual d’un dels dos cònjuges, no obstant han de complir tres requisits: ha de ser necessàriament un divorci de mutu acord, que no hi hagi fills menors d’edat o incapacitats judicialment i finalment han d’haver transcorregut tres mesos des de de la celebració del matrimoni. Continua sent preceptiva l’assistència d’advocat.

  • Divorci contenciós –sense acord–: té lloc quan ho sol·licita un sol cònjuge o, quan, demanant-lo els dos no hi ha acord sobre el contingut del conveni regulador  i necessiten de la resolució del conflicte en seu judicial, cadascuna de les parts haurà d’anar assistida per advocat i procurador. En qualsevol moment del procés de divorci contenciós, les parts podran sol·licitar que el procediment continuï pels tràmits del procés de mutu acord, si s’ha assolit un acord.

Per a iniciar el procediment s’ha de presentar una demanda per part d’un dels cònjuges en el jutjat de primera instància –o de família–, on es trobi l’últim domicili conjugal, o bé on es trobi el domicili de qualsevol dels cònjuges.

El cònjuge demandat haurà de contestar a la demanda en el termini de 20 dies hàbils des de l’endemà a la notificació de demanda.

Si hi hagués fills menors o persones incapacitades judicialment es donarà trasllat de la demanda al ministeri fiscal per a la seva intervenció.

Tot seguit es produirà la celebració de la vista, consisteix en una audiència pública presidida pel jutge, en la que intervenen les parts per a ratificar-se en les seves pretensions i practicar la prova.

Celebrada la vista el jutge dictarà la sentència de divorci, on es recolliran les mesures que regularan la relació dels cònjuges en endavant.

3. S’han d’al·legar causes per a poder separar-se o divorciar-se?

Actualment, es pot sol·licitar sense al·legar cap causa. És suficient la voluntat d’un dels cònjuges per a sol·licitar la separació o el divorci.

L’únic requisit exigit per la llei per a sol·licitar la separació o el divorci és que hagin transcorregut tres mesos des de la celebració del matrimoni.

4. Quin és el règim econòmic matrimonial que regeix a Catalunya?

El règim econòmic matrimonial el podem definir com el conjunt de normes que regulen els aspectes econòmics del matrimoni. Pot ser pactat pels cònjuges en el moment de contraure matrimoni, o en qualsevol moment posterior, mitjançant capítols matrimonials.

La Llei 25/2010, de 29 de juliol, del llibre segon del Codi Civil de Catalunya relatiu a la persona i la família, regula les relacions econòmiques entre els cònjuges i els règims econòmics matrimonials i disposa que el règim econòmic matrimonial que regeix a Catalunya és el de separació de béns regulat al Codi Civil de Catalunya art. 232-1 i següents.

Cada cònjuge té la propietat i l’administració dels seus béns, tant dels que tenia abans de contraure matrimoni com dels adquirits durant el mateix.

5. Què és un conveni regulador?

El Conveni Regulador és un document efectuat de comú acord en el qual tots dos cònjuges fixen les regles i normes respecte les relacions econòmiques, les referents als fills, o l’habitatge, en els casos de separació o divorci.

El conveni subscrit pels cònjuges ha de ser presentar davant l’òrgan judicial corresponent juntament amb la demanda de separació i/o divorci, i aprovat pel jutge mitjançant sentència —o per la via notarial que hem fet referència anteriorment—, la denegació d’algun dels acords per part del jutge haurà de fer-se mitjançant resolució motivada i en aquest cas els cònjuges han de sotmetre a la consideració del jutge 

També pot contenir, respecte les relacions patrimonials entre els cònjuges, com la prestació compensatòria, l’ús de l’habitatge familiar, la compensació econòmica per treball i la liquidació del règim econòmic matrimonial i la divisió dels béns en comunitat indivisa ordinària.

Finalment les mesures acordades en el conveni regulador poden ser modificades judicialment a petició d’un dels ex cònjuges o per tots dos quan la modificació que es sol·licita sigui de mutu acord.

6. Què és la prestació compensatòria? I la compensació econòmica per raó de treball?

L’article 233-14 del Codi Civil de Catalunya estableix que “El cònjuge la situació econòmica del qual, com a conseqüència de la ruptura de la convivència, resulti més perjudicada té dret a una prestació compensatòria que no excedeixi el nivell de vida de què gaudia durant el matrimoni ni el que pugui mantenir el cònjuge obligat al pagament, tenint en compte el dret d’aliments dels fills, que és prioritari.”

Es tracta d’una prestació que neix a conseqüència d’un perjudici d’aquell cònjuge del qual la seva situació econòmica empitjori a conseqüència de la ruptura de la convivència. No pretén indemnitzar, sinó té una finalitat solidària per al cònjuge al qual el divorci o separació el col·loca en una situació de perjudici econòmic respecte de l’altre.

Per a fixar l’import i la durada de la prestació compensatòria, s’ha de valorar especialment:

  • La posició econòmica dels cònjuges, tenint en compte, si escau, la compensació econòmica per raó de treball o les previsibles atribucions derivades de la liquidació del règim econòmic matrimonial.
  • La realització de tasques familiars o altres decisions preses en interès de la família durant la convivència, si això ha minvat la capacitat d’un dels cònjuges d’obtenir ingressos.
  • Les perspectives econòmiques previsibles dels cònjuges, tenint en compte llur edat i estat de salut i la manera com s’atribueix la guarda dels fills comuns.
  • La durada de la convivència.
  • Les noves despeses familiars del deutor, si escau.

Cal distingir la compensació per raó del treball de la prestació o pensió compensatòria, que tot i ser compatibles regulen situacions diferents, doncs, l’article 234-9  del Codi Civil de Catalunya estableix que “si un convivent ha treballat per a la casa substancialment més que l’altre o ha treballat per a l’altre sense retribució o amb una retribució insuficient, té dret a una compensació econòmica per aquesta dedicació sempre que en el moment del cessament de la convivència l’altre hagi obtingut un increment patrimonial superior, d’acord amb les regles de l’article 232-6.”

Es tracta d’una prestació només aplicable al règim de separació de béns, consistent en el dret a favor del cònjuge que ha treballat per a la llar substancialment més que l’altre i en el moment de l’extinció del règim l’altre ha obtingut un increment patrimonial superior gràcies a aquesta major dedicació.

7. Si estic separat o divorciat, tinc dret a la pensió de viduïtat?

La pensió de viduïtat per a les persones separades o divorciades, té una vinculació directa amb la pensió compensatòria, doncs tindrà dret aquell ex cònjuge que  des del divorci i fins al moment de la defunció de l’altre rebia una pensió compensatòria i aquesta s’extingeix per la defunció del causant.

Si l’ex cònjuge no cobrava una pensió compensatòria al moment de la defunció però compleix algun dels següents requisits en tindrà dret:

Per a separacions o  divorcis anteriors a l’1 de gener de 2008, no s’exigeix ​​pensió compensatòria per accedir a la pensió de viduïtat, si entre la separació o el divorci i la data de la defunció del causant, no hagin transcorregut deu anys, el vincle conjugal hagués durat almenys deu anys i que hi hagués fills comuns o el beneficiari tingui una edat superior als 50 anys en la data de la defunció del causant.

Per a separacions o  divorcis posteriors a l’1 de gener de 2013, també tenen dret a la pensió les persones divorciades o separades judicialment abans de l’1 de gener de 2008, que no fossin creditores de la pensió compensatòria, encara que no reuneixin la resta de requisits exigits, sempre que tinguin 65 anys o més, que no tinguin dret a una altra pensió pública i que la durada del matrimoni hagi estat d’almenys 15 anys.

També es reconeix la pensió de viduïtat a les dones que, tot i no ser creditores de pensió compensatòria, acreditin que eren víctimes de violència de gènere en el moment de la separació judicial o el divorci.

 

8. Què és un pla de parentalitat?

El pla de parentalitat forma part del conveni regulador, és un instrument per a concretar la forma que ambdós progenitors exerciran les responsabilitats parentals, en el qual es detallen els compromisos que assumeixen respecte a la guarda, la cura i l’educació dels fills.

Sense imposar una modalitat concreta d’organització, anima als progenitors, tant si el procés és de mutu acord com si és contenciós, a organitzar per si mateixos i responsablement la cura dels fills en ocasió de la ruptura, de manera que han d’anticipar els criteris de resolució dels problemes més importants que els afectin.

Amb el pla de parentalitat es pretén, en la mesura del possible, que la decisió del jutge s’ajusti a la voluntat dels cònjuges, sempre tenint en compte l’interès del menor, i que es prevegin i solucionin les incidències que puguin sorgir en l’exercici de les responsabilitats parentals.

Per tant, no constitueix una simple proposta de regulació d’uns efectes, sinó que implica una assumpció de compromisos dels progenitors respecte a l’exercici de la seva responsabilitat parental.

D’acord amb l’article 233-9 CCCat hi han de constar els aspectes següents:

  • El lloc o els llocs on viuran els fills habitualment. S’hi han d’incloure regles que permetin determinar a quin progenitor correspon la guarda en cada moment.
  • Les tasques de què s’ha de responsabilitzar cada progenitor amb relació a les activitats quotidianes dels fills, com per exemple l’assistència a les reunions del centre educatiu, la recollida del col·legi o l’acompanyament a activitats esportives.
  • La manera com s’han de fer els canvis en la guarda i, si escau, com s’han de repartir els costos que generin.
  • El règim de relació i de comunicació amb els fills durant els períodes en què un progenitor no els tingui amb ell.
  • El règim d’estades dels fills amb cadascun dels progenitors en períodes de vacances i en dates especialment assenyalades per als fills, per als progenitors o per a llur família. Per exemple, festes de nadal, Setmana Santa, aniversaris o altres celebracions familiars.
  • El tipus d’educació i les activitats extraescolars, formatives i de lleure, si escau. Per exemple, si assistiran a una escola pública, privada o concertada.
  • La manera de complir el deure de compartir tota la informació sobre l’educació, la salut i el benestar dels fills.
  • La manera de prendre les decisions relatives al canvi de domicili i a altres qüestions rellevants per als fills.

El pla de parentalitat pot ser presentat pels dos cònjuges de comú acord, o per cadascun d’ells de manera separada. En el primer cas, el jutge aprovarà el pla “tret que resulti perjudicial per als fills”. Si manca l’acord, decidirà el jutge.

9. Què és la pàtria potestat? Què és la guarda i custòdia? quins criteris se segueixen per a atribuir la guarda i custòdia dels fills?

Cal distingir el concepte de la pàtria potestat o responsabilitat parental, que fa referència als drets i les obligacions dels progenitors respecte als seus fills menors o incapaços, per a garantir la seva cura, alimentació, formació, educació, representació i administració dels béns, de la guarda i custòdia, relatiu al sistema de convivència, cura i assistència dels fills, aspectes de la convivència quotidiana.

Destacar que de guarda i custòdia dels fills no ha de perquè ser coincident amb l’exercici de la potestat parental. La custòdia —exclusiva o compartida— s’atorgarà en funció de l’interès del menor en cada cas concret. L’article 233-11.1 enumera una sèrie de criteris que haurà de tenir en compte el jutge a l’hora de determinar el règim i la manera d’exercir la guarda, aquets criteris són els següents:

  1. a) La vinculació afectiva entre els fills i cadascun dels progenitors, i també les relacions amb les altres persones que conviuen a les llars respectives.
  2. b) L’aptitud dels progenitors per a garantir el benestar dels fills i la possibilitat de procurar-los un entorn adequat, d’acord amb llur edat.
  3. c) L’actitud de cadascun dels progenitors per a cooperar amb l’altre a fi d’assegurar la màxima estabilitat als fills, especialment per a garantir adequadament les relacions d’aquests amb tots dos progenitors.
  4. d) El temps que cadascun dels progenitors havia dedicat a l’atenció dels fills abans de la ruptura i les tasques que efectivament exercia per procurar-los el benestar.
  5. e) L’opinió expressada pels fills, doncs el menor d’edat, d’acord amb la seva edat i capacitat natural i, en tot cas, si ha complert dotze anys, té dret a ser informat i escoltat abans que es prengui una decisió que afecti directament a la seva esfera personal o patrimonial.
  6. f) Els acords en previsió de la ruptura o adoptats fora de conveni abans d’iniciar-se el procediment.
  7. g) La situació dels domicilis dels progenitors, i els horaris i les activitats dels fills i dels progenitors.

A més, cal tenir en compte que en l’atribució de la guarda no es poden separar els germans, llevat que les circumstàncies ho justifiquin.

En interès dels fills, no es pot atribuir la guarda al progenitor contra el qual s’hagi dictat una sentència ferma per actes de violència familiar o masclista dels quals els fills hagin estat o puguin ésser víctimes directes o indirectes.

En interès dels fills, tampoc no es pot atribuir la guarda al progenitor mentre hi hagi indicis fonamentats que ha comès actes de violència familiar o masclista dels quals els fills hagin estat o puguin ésser víctimes directes o indirectes.

10. Què és la pensió d’aliments? Com és calcula? els progenitors poden renunciar a la pensió d’aliments?

L’article 237-1 CCCat entén per aliments tot el que és indispensable per al manteniment, l’habitatge, el vestit i l’assistència mèdica de la persona alimentada, i també les despeses per a la formació si aquesta és menor i per a la continuació de la formació, un cop assolida la majoria d’edat, si no l’ha acabada abans per una causa que no li és imputable, sempre que mantingui un rendiment regular.

Així mateix, els aliments inclouen les despeses funeràries, si no estan cobertes d’una altra manera. Els progenitors són responsables incondicionalment del sosteniment econòmic dels seus fills i tenen l’obligació indefugible de proveir-los de tot allò necessari per preservar la seva alimentació, educació i desenvolupament personal.

És un dret que correspon al menor i que es determina en funció de la posició econòmica de l’alimentant i de les necessitats de l’alimentista.

La custòdia compartida no exclou per si mateixa a una de les parts de l’obligació de satisfer aliments.

L’article 237-9 CCCat disposa que la quantia dels aliments es determina en proporció a les necessitats de l’alimentat, als mitjans econòmics i a les possibilitats dels obligats a satisfer-los.

Les parts, de mutu acord, o l’autoritat judicial poden establir les bases de l’actualització anual de la quantia dels aliments d’acord amb les variacions de l’índex de preus de consum o d’un índex similar, sens perjudici que s’estableixin altres bases complementàries d’actualització.

L’alimentat ha de comunicar a l’alimentant les modificacions de circumstàncies que determinin la reducció o la supressió dels aliments tan aviat com es produeixin.

La pensió d’aliments és irrenunciable, és una obligació legal en què no intervé l’autonomia de la voluntat, el pacte o acord en aquest sentit seria nul, la pensió d’aliments és un dret que correspon al menor, no al progenitor, i per tant aquest no pot renunciar-lo en nom del fill.

11. I si l’obligat no paga la pensió d’aliments?

Existeixen dos mecanismes per reclamar el pagament, es podrà instar un procediment d’execució –via civil–, o presentat una denúncia per impagament de la pensió –la via penal–.

L’acció per reclamar la pensió d’aliments a Catalunya prescriu als tres anys, i a la resta d’Espanya el termini de prescripció és de cinc anys.

En la via civil haurem de presentar una demanda d’execució de sentència pels imports deguts, i pels que puguin anar vencent.

En la via penal haurem de presentar una denúncia per abandonament de família per impagament de la pensió d’aliments.

El Codi penal, en el seu article 227 disposa que el qui deixi de pagar durant dos mesos consecutius o quatre mesos no consecutius qualsevol tipus de prestació econòmica en favor del cònjuge o els fills, establerta en conveni judicialment aprovat o resolució judicial en els casos de separació legal, divorci, declaració de nul·litat del matrimoni, procés de filiació, o procés d’aliments a favor dels seus fills, ha de ser castigat amb la pena de presó de tres mesos a un any o una multa de 6 a 24 mesos.

No obstant, s’ha d’acreditar que l’obligat disposava de diners suficients per pagar la pensió d’aliments i decideix no pagar.

12. Es pot modificar la pensió d’aliments? Fins quan ha de pagar-se la pensió d’aliments?

Les mesures establertes per un procés matrimonial o per un conveni atorgat davant de notari o lletrat de l’Administració de justícia es poden modificar (art. 233-7 CCCat), mitjançant una resolució judicial posterior, si varien substancialment les circumstàncies concurrents en el moment de dictar-les.

El conveni regulador o la sentència poden preveure anticipadament les modificacions pertinents.

Si la part que sol·licita judicialment la modificació de les mesures establertes per alteració substancial de circumstàncies ha intentat arribar a un acord extrajudicial iniciant un procés de mediació, la resolució judicial que modifica les mesures pot retrotreure els efectes a la data d’inici del procés de mediació.

Si la persona obligada a satisfer la pensió d’aliments no pogués complir perquè la seva situació econòmica ha empitjorat des de la sentència, ha d’iniciar un procediment de modificació de mesures per rebaixar la pensió d’aliments doncs s’arrisca a una denúncia i un deute acumulat que no podrà rebaixar-se posteriorment.

L’article 237-13 del CCCat estableix les causes que extingeixen l’obligació de satisfer aliments, i són:

  1. a) La mort de l’alimentat o de la persona o les persones obligades a satisfer-los.
  2. b) El divorci i la declaració de nul·litat del matrimoni —respecte del cònjuge–.

  3. c) La reducció de les rendes i del patrimoni de les persones obligades, de manera que faci impossible el compliment de l’obligació sense desatendre les necessitats pròpies i les de les persones amb dret preferent d’aliments.
  4. d) La millora de les condicions de vida de l’alimentat, de manera que faci innecessària la prestació.

  5. e) El fet que l’alimentat, encara que no tingui la condició de legitimari, incorri en alguna de les causes de desheretament que estableix l’article 451-17 –no tenen efecte si consta el perdó de la persona obligada o la reconciliació de les parts–.
  6. f) La privació de la potestat sobre la persona obligada, si l’alimentat és un dels progenitors.

Afegir que la llei no estableix cap límit d’edat, però sí existeixen algunes causes que eximeixen d’aquest pagament, com que algun dels progenitors manqui d’ingressos suficients, que el fill pugui desenvolupar un treball i que la necessitat d’aquesta prestació es fruit d’una mala conducta o d’una falta d’aplicació al treball.

13. Què són les despeses extraordinàries?

Les despeses ordinàries —pensió d’aliments—  és una quantitat fixa que es paga mensualment i compren aquelles despeses indispensables per a l’alimentació, l’habitació, la roba, l’assistència mèdica, l’educació i formació dels fills com les matrícules, les quotes escolars, l’AMPA, les aules d’acollida, el menjador, els llibres, els uniformes, els xandalls, el material escolar i també les excursions previstes dins del currículum educatiu, caracteritzades pel seu caràcter previsible i per una clara periodicitat.

En canvi les despeses extraordinàries, són despeses que per la seva naturalesa i tal com indica el seu propi nom, són imprevisibles, no es produeixen de forma regular, de quantitat indeterminada, amb la qual cosa només s’han de pagar en cas que es generin, per exemple despeses mèdiques o farmacèutiques no cobertes per la Seguretat Social, ortodòncies, permís de conduir, campaments d’estiu,…

14. És possible la reconciliació?

Es podrà iniciar un procediment de reconciliació si es tracte d’una separació, s’instarà una demanda conjunta davant el mateix jutjat que va dictar la sentència de separació, i posteriorment acudir a ratificar, en presència judicial i per separat, aquesta decisió, en canvi en el divorci hauran de tornar-se a casar.

15. A qui correspon l’ús i gaudi de l’habitatge i aixovar familiar?

L’habitatge familiar és el lloc on es desenvolupa la convivència familiar, on resideixen els cònjuges i els seus fills habitualment per voluntat pròpia com a residència personal i seu de les activitats socials i econòmiques, l’article 233-20 CCCat disposa que els cònjuges poden acordar l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar amb el seu parament a un d’ells, a fi de satisfer, en la part que escaigui, els aliments dels fills comuns que convisquin amb el beneficiari de l’ús o la prestació compensatòria d’aquest.

També poden acordar la distribució de l’ús de l’habitatge per períodes determinats. Si no hi ha acord o si aquest no és aprovat, l’autoritat judicial ha d’atribuir l’ús de l’habitatge familiar, preferentment, al progenitor a qui correspongui la guarda dels fills comuns mentre duri aquesta.

No obstant, l’autoritat judicial ha d’atribuir l’ús de l’habitatge familiar al cònjuge més necessitat si la guarda dels fills queda compartida o distribuïda entre els progenitors, si els cònjuges no tenen fills o aquests són majors d’edat o si malgrat correspondre-li l’ús de l’habitatge per raó de la guarda dels fills és previsible que la necessitat del cònjuge es perllongui després d’arribar els fills a la majoria d’edat.

I Excepcionalment, encara que hi hagi fills menors, l’autoritat judicial pot atribuir l’ús de l’habitatge familiar al cònjuge que no en té la guarda si és el més necessitat i el cònjuge a qui correspon la guarda té mitjans suficients per a cobrir la seva necessitat d’habitatge i la dels fills.

Ara bé, l’atribució de l’ús de l’habitatge a un dels cònjuges, en aquests casos s’ha de fer amb caràcter temporal i és susceptible de pròrroga, també temporal, si es mantenen les circumstàncies que la van motivar.

La pròrroga s’ha de demanar, sis mesos abans del venciment del termini fixat i s’ha de tramitar pel procediment establert per a la modificació de mesures definitives.

En el cas de convivents en parella estable, l’atribució o distribució de l’ús de l’habitatge familiar es troba regulat a l’article 234-8 CCCat i disposa que els convivents en parella estable poden acordar l’atribució a un d’ells de l’ús de l’habitatge familiar, amb el seu parament, per a satisfer en la part que sigui pertinent els aliments dels fills comuns que convisquin amb el beneficiari de l’ús o l’eventual prestació alimentària d’aquest.

Si no hi ha acord o si aquest no és aprovat, en el cas que els convivents tinguin fills comuns, l’autoritat judicial pot atribuir l’ús de l’habitatge familiar, tenint en compte al membre de la parella a qui correspongui la guarda dels fills mentre duri aquesta i si la guarda dels fills és compartida o distribuïda entre ambdós membres de la parella, al que en tingui més necessitat.

En ambdós supòsits, l’atribució o distribució de l’ús de l’habitatge, si aquest pertany en tot o en part al membre de la parella que no n’és beneficiari, ha d’ésser tinguda en compte per a la fixació dels aliments als fills i la prestació alimentària que eventualment meriti l’altre membre de la parella.

Cal tenir en compte que l’autoritat judicial pot substituir l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar per la d’altres residències si són idònies per a satisfer la necessitat d’habitatge del cònjuge i els fills, i l’atribució de l’ús de l’habitatge, si aquest pertany en tot o en part al cònjuge que no n’és beneficiari, s’ha de ponderar com a contribució en espècie per a la fixació dels aliments dels fills i de la prestació compensatòria que eventualment meriti l’altre cònjuge.

No obstant, l’autoritat judicial, a instància d’un dels cònjuges, pot excloure l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar en qualsevol dels casos següents:

  1. a) Si el cònjuge que seria beneficiari de l’ús per raó de la guarda dels fills té mitjans suficients per a cobrir la seva necessitat d’habitatge i la dels fills.
  2. b) Si el cònjuge que hauria de cedir l’ús pot assumir i garantir suficientment el pagament de les pensions d’aliments dels fills i, si escau, de la prestació compensatòria de l’altre cònjuge en una quantia que cobreixi àmpliament les necessitats d’habitatge d’aquests.

L’article 233-24 CCCat disposa que el dret d’ús s’extingeix per les causes pactades entre els cònjuges i, si es va atribuir per raó de la guarda dels fills, per l’acabament de la guarda, si en canvi, es va atribuir amb caràcter temporal per raó de la necessitat del cònjuge, s’extingeix per la millora de la situació econòmica del cònjuge beneficiari de l’ús o per empitjorament de la situació econòmica de l’altre cònjuge, si això ho justifica. Per matrimoni o per convivència marital del cònjuge beneficiari de l’ús amb una altra persona. Per la mort del cònjuge beneficiari de l’ús. Pel venciment del termini pel qual es va establir o, si s’escau, de la seva pròrroga. I finalment de comú acord entre els cònjuges o per renúncia del cònjuge beneficiari.

Una vegada extingit el dret d’ús, el cònjuge que és titular de l’habitatge en pot recuperar la possessió en execució de la sentència que hagi acordat el dret d’ús o de la resolució ferma sobre la durada o l’extinció d’aquest dret.

Respecte a l’extinció de les situacions de copropietat de béns immobles indivisibles i la seva tributació, com pot ser l’habitatge.

És imprescindible un bon assessorament per part de l’advocat, contacti amb nosaltres. Joan Muntada Artiles Advocats Girona. 

La figura del tercer posseïdor en el mecanisme hipotecari

La figura del tercer posseïdor en el mecanisme hipotecari

El tercer posseïdor és la persona que adquireix el bé hipotecat amb posterioritat a la constitució de la hipoteca (article 112 de la llei hipotecària i article 81 de la llei hipotecària mobiliària i de penyora sense desplaçament). Per tant, no és ni el deutor de l’obligació principal garantida, ni és l’hipotecant no deutor, que només apareix quan el bé hipotecat no pertany al deutor, ni és tampoc el deutor no hipotecant, que és qui ha de respondre de l´obligació principal sense ser el propietari del bé que s´hipoteca.

La seva intervenció en el sí d´un procés d´execució hipotecari dependrà del moment en què s´hagi produït l´adquisició del seu dret i de la seva inscripció al Registre de la Propietat, la qual cosa determinarà si el tercer posseïdor haurà de ser demandat o només caldrà que sigui notificat.

El tercer posseïdor de béns hipotecats no és el deutor de l´obligació principal garantida, ni tampoc es confon amb l’hipotecat no deutor o fiador real, que és el constituent, d’inici, de la garantia hipotecària en favor d’un deutor no hipotecant, és a dir, d’un deutor que no és propietari del bé.

El tercer posseïdor apareix amb posterioritat a la constitució de la hipoteca, i no és subjecte de la relació obligatòria (deutor) ni de la real (deutor hipotecant, si hom garanteix un deute del propietari del bé, o hipotecant no deutor, si amb un bé propi es garanteix un deute aliè).

Aquesta distinció té transcendència en diversos àmbits jurídics, com el concursal i el de l’execució hipotecària.

En el primer àmbit, l’article 56.4 de la Llei concursal exceptua de la paralització de les execucions de garanties reals el supòsit en què el concursat tingui la condició de tercer posseïdor.

En l’àmbit de l’execució hipotecària, valgui, com a il·lustrativa, la doctrina de la recent resolució de la Direcció General dels Registres i del Notariat de 22 de maig de 2017, que permet la inscripció d’un decret d’adjudicació en procediment d’execució hipotecària directa encara que en el seu desenvolupament no s’hagi demandat ni requerit de pagament a qui no és deutor ni hipotecant no deutor (és a dir, tercer posseïdor) i que ha inscrit la seva adquisició en el Registre de la Propietat abans de l’inici del procediment.

L’article 132.1 de la Llei hipotecària estableix que cal requerir de pagament el tercer posseïdor, per bé que, conforme a l’article 685.1 de la Llei d’enjudiciament civil, el tercer posseïdor haurà d’haver acreditat a l’executant creditor la seva adquisició; en aquest punt, la resolució fa una prolixa cita jurisprudencial sobre l’estructura del procediment i l’articulació de la defensa del tercer posseïdor, qüestió en la qual ara no aprofundirem i que ens portaria al  debat  sobre si cal requeriment o notificació.

El nucli de la qüestió és que cal requeriment o, almenys, notificació al tercer posseïdor, com a qüestió de principi, per tal de no situar aquest subjecte en indefensió i com a aplicació particular del principi de tracte successiu ex article 20 de la Llei hipotecària.

En el supòsit de la resolució, el tercer posseïdor va promoure incident de nul·litat d’actuacions per tal d’anul·lar la subhasta. Desestimada la pretensió de nul·litat, no hi ha dubte que, en el curs del procediment, arran d’aquest incident, la notificació al tercer posseïdor s’ha produït efectivament, per la qual cosa no hi ha d’haver obstacle per a la inscripció del decret d’adjudicació.

 

 

 

 

 

Consideracions pràctiques sobre l’IBI (impost sobre béns immobles)

Consideracions pràctiques sobre l’IBI (impost sobre béns immobles)

L’impost sobre béns immobles està regulat en el Reial decret legislatiu 2/2004, de 5 de març, que aprova el Text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals, en els seus articles 60 a 77.

Aquest impost grava la titularitat d’un dret de propietat (també pot gravar una concessió administrativa, un dret de superfície o un dret d’usdefruit), segons anuncia l’article 61, i el període impositiu coincideix amb l’any natural (article 75.2).

Per la seva transcendència pràctica, és interessant emfatitzar dues qüestions:

  1. Qui és realment el subjecte passiu?
  2. Quin abast té la responsabilitat del bé transmès en relació amb les quotes no liquidades de l’impost?

 

1.- SUBJECTE PASSIU

L’article 63.1 estableix que són subjectes passius, a títol de contribuents, les persones naturals i jurídiques i les entitats a les quals es refereix l’article 35.4 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària (herències jacents, comunitats de béns i entitats sense personalitat jurídica que constitueixin una unitat econòmica o un patrimoni separat susceptible d’imposició); i afegeix l’apartat 2 del mateix precepte que això s’ha d’entendre sense perjudici de la facultat del subjecte passiu de repercutir la càrrega econòmica suportada conforme a les normes de dret comú.

L’impost es meritarà el primer dia del període impositiu (article 75.1), és a dir, l’1 de gener de cada any natural.

Tradicionalment s’havia entès i aplicat que qui era titular el primer dia de l’any (així resultava del rebut corresponent)  havia de satisfer a l’Ajuntament tota la quota de l’immoble, fos quina fos la data de transmissió, i que era possible pactar, entre transmitent i adquirent, una determinada distribució. En aquest supòsit entrava en joc l’apartat 2 de l’article 63, el qual aplica la norma general, per a qualsevol tribut, de l’article 17.5 de la Llei general tributària: “Els elements de l’obligació tributària no podran ser alterats per actes o convenis dels particulars, que no produiran efectes davant l’Administració, sense perjudici de les seves conseqüències juridicoprivades”. Així, s’entenia que, a falta de pacte, no hi havia un acció legal de reemborsament, per part del transmitent enfront de l’adquirent, de la part proporcional de quota corresponent al període de l’any comprès entre la data d’adquisició i el 31 desembre.

La Sentència de la Sala 1a del Tribunal Suprem de 15 de juny de 2016 capgira aquesta situació i estableix clarament que el venedor que aboni l’IBI a l’Ajuntament podrà repercutir-lo sobre el comprador, en proporció al temps que cada una de les parts hagi estat titular dominical. Aquesta solució la fonamenta en la interpretació de l’expressió “conforme a les normes de dret comú” de l’article 63.2, en el sentit que les normes de la compravenda porten a la conclusió que si el comprador és propietari de l’immoble des del moment del lliurament al seu favor, ha de satisfer les despeses derivades de la propietat des d’aquest mateix moment, sense necessitat de pacte especial de repercussió entre venedor i comprador.

 

2) RESPONSABILITAT DEL BÉ TRANSMÈS: HIPOTECA LEGAL TÀCITA

L’article 64 assenyala que en els supòsits de canvi, per qualsevol causa, en la titularitat dels drets que constitueixen el fet imposable d’aquest impost, els béns immobles objecte d’aquests drets quedaran afectes al pagament de la totalitat de la quota tributària, en règim de responsabilitat subsidiària, en els termes previstos a la Llei general tributària.

Aquesta remissió ens condueix a la dicció de l’article 78 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària, que explicita, amb el títol “hipoteca legal tàcita”, que en els tributs que graven periòdicament els béns o drets inscriptibles en un registre públic o els seus productes directes, certs o presumptes, l’Estat, les comunitats autònomes i les entitats locals tindran preferència sobre qualsevol altre creditor o adquirent, encara que aquests hagin inscrit els seus drets, per al cobrament dels deutes meritats i no satisfets corresponents a l’any natural en què s’exigeixi el pagament i l’immediat anterior.”

D’aquesta regulació interessa destacar, per una cabal comprensió de la qüestió:

  1. La responsabilitat del bé és subsidiària: entra en joc quan  el subjecte passiu (qui sigui titular el dia 1 de gener de l’any corrent i el de l’any anterior a la transmissió) no satisfà la quota de l’impost.
  2. L’afecció sobre la finca és una excepció a la protecció al tercer registral de l’article 34 de la Llei hipotecària, que queda sotmès a les conseqüències de l’afecció amb independència de si coneix o no que sobre la finca hi ha les càrregues del deute per raó de l’impost, i de si té o no bona fe.
  3. Aquesta responsabilitat pren la configuració d’hipoteca legal tàcita, de manera que no necessita consentiment del propietari de la finca ni inscripció registral, a diferència de les hipoteques legals expresses, en les quals (com en el supòsit d’hipoteca en garantia de les obligacions del tutor o del reservista en el cas de la reserva vidual del Codi civil espanyol), es pot exigir la inscripció per part de l’obligat, però no hi ha hipoteca sense inscripció concreta de l’obligació garantida.

 

És imprescindible un bon assessorament per part de l’advocat, contacti amb nosaltres. Joan Muntada Artiles Advocats a Girona.

L’oblidada clàusula urbanística

L’oblidada clàusula urbanística

Un dels preceptes urbanístics la transcendència del qual freqüentment és oblidada és l’article 27 del Reial decret legislatiu 7/2015, de 30 d’octubre, que aprova el Text refós de la llei de sòl i rehabilitació urbana, el qual estableix, en els seus tres primers apartats:

“Artículo 27.- Transmisión de fincas y deberes urbanísticos

  1. La transmisión de fincas no modifica la situación del titular respecto de los deberes del propietario conforme a esta ley y los establecidos por la legislación de la ordenación territorial y urbanística aplicable o exigibles por los actos de ejecución de la misma. El nuevo titular queda subrogado en los derechos y deberes del anterior propietario, así como en las obligaciones por éste asumidas frente a la Administración competente y que hayan sido objeto de inscripción registral, siempre que tales obligaciones se refieran a un posible efecto de mutación jurídico-real.
  2. En las enajenaciones de terrenos, debe hacerse constar en el correspondiente título:
  • a) La situación urbanística de los terrenos, cuando no sean susceptibles de uso privado o edificación, cuenten con edificaciones fuera de ordenación o estén destinados a la construcción de viviendas sujetas a algún régimen de protección pública que permita tasar su precio máximo de venta, alquiler u otras formas de acceso a la vivienda.
  • b) Los deberes legales y las obligaciones pendientes de cumplir, cuando los terrenos estén sujetos a una de las actuaciones a que se refiere el apartado 1 del artículo 7 (actuacions de transformació urbanística).
  1. La infracción de cualquiera de las disposiciones del apartado anterior faculta al adquirente para rescindir el contrato en el plazo de cuatro años y exigir la indemnización que proceda conforme a la legislación civil.”

Per la seva part, per entendre bé la remissió a l’article 7, en reproduïm l’apartat pertinent:

“Artículo 7 Actuaciones de transformación urbanística y actuaciones edificatorias

  1. A efectos de esta ley, se entiende por actuaciones de transformación urbanística:
  • a) Las actuaciones de urbanización, que incluyen:
    • 1) Las de nueva urbanización, que suponen el paso de un ámbito de suelo de la situación de suelo rural a la de urbanizado para crear, junto con las correspondientes infraestructuras y dotaciones públicas, una o más parcelas aptas para la edificación o uso independiente y conectadas funcionalmente con la red de los servicios exigidos por la ordenación territorial y urbanística.
    • 2) Las que tengan por objeto reformar o renovar la urbanización de un ámbito de suelo urbanizado, en los mismos términos establecidos en el párrafo anterior.
  • b) Las actuaciones de dotación, considerando como tales las que tengan por objeto incrementar las dotaciones públicas de un ámbito de suelo urbanizado para reajustar su proporción con la mayor edificabilidad o densidad o con los nuevos usos asignados en la ordenación urbanística a una o más parcelas del ámbito y no requieran la reforma o renovación de la urbanización de éste.”

La claredat d’aquesta normativa permet concloure que és de vital importància, si hom vol evitar el perill d’una devastadora acció de rescissió, durant el termini de quatre anys, expressar completament en el contracte de compravenda, sigui pública o privada, la situació urbanística del terreny, l’abast de les obligacions que tinguin aquest caràcter i la concreció de les obligacions de transformació. En aquest sentit, atès que no hi ha un “registre urbanístic” equiparable al Registre de la Propietat o al Cadastre, sinó que l’estat urbanístic dels terrenys resulta bàsicament del planejament local, és obligada la consulta a l’ajuntament corresponent i la “infomació assistida” que l’advocat, en una tasca de depuració, interpretació i clarificació, ha de traslladar a les persones interessades. Ès veritat que l’apartat 4 de l’article 27 contempla, en les escriptures públiques, la possibilitat d’adjuntar a l’escriptura aquesta informació, però es tracta només d’una posssibilitat que, a la pràctica, s’exerceix molt poc.

La tasca profilàctica  del lletrat, una vegada més, ineludible.

 

És imprescindible un bon assessorament per part de l’advocat, contacti amb nosaltres. Joan Muntada Artiles Advocats a Girona.