by Joan Muntada | des. 12, 2018 | Dret Civil, Immobiliari – contractes, Notícies
El recent Reial decret llei 17/2018, de 8 de novembre, pel qual es modifica el text refós de la Llei de l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, aprovat pel Reial decret legislatiu 1/1993, de 24 de setembre, introdueix una alteració en la determinació del subjecte passiu de l’impost sobre actes jurídics documentats en les escriptures de préstecs amb garantia hipotecària, motivat per les també recents sentències contradictòries dictades pel Tribunal Suprem que haguessin produït, com efecte, una inseguretat jurídica en el mercat hipotecari.
En l’àmbit tributari, i com a qüestió prèvia, des d’una perspectiva sociològica ens trobem davant de la contradicció d’una voluntat individual existent de no assumpció de la condició de subjecte passiu i alhora la d’una consciència col·lectiva de la imperiosa necessitat en la seva exigència atenent al finançament necessari dels serveis públics.
La nova normativa, com a principal novetat, introdueix un nou apartat en l’article 29 del citat cos normatiu, que disposa: “Quan es tracti d’escriptures de préstec amb garantia hipotecària, es considera subjecte passiu el prestador”; és a dir, en la concessió d’un préstec amb garantia hipotecària quan el prestador és un banc, serà aquest qui ha d’assumir el cost de l’impost d’Actes Jurídics Documentats, mentre que els préstecs entre particulars mantenen l’exempció en el pagament de l’impost i les subrogacions hipotecàries per canvi de deutor no tributen en l’impost analitzat.
Cal tenir en compte que la normativa del subjecte passiu atent amb respecte als préstecs o crèdits hipotecaris que es constitueixin a partir de la seva entrada en vigor, 10 de novembre de 2018. El nou règim normatiu no té efectes respecte als préstecs concedits amb anterioritat al Reial decret llei.
Es percep, de forma generalitzada, la certesa que està per veure com els bancs repercutiran al prestatari el cost de l’impost, via comissions o augments de tipus d’interès, a través de “l’obligació”, amb premis o rebaixes en el tipus d’interès, per la contractació de productes associats (assegurances, per exemple) al que ens apropa a afirmar que el futur d’aquest impost sembla condemnat a desaparèixer atenent, també, al criteri que es manté en la Unió Europea de liberalització impositiva de les operacions financeres.
Altrament, és imminent, i s’espera que entri en vigor el proper any 2019, la nova Llei hipotecària, per transposició de normativa europea d’obligat compliment, amb major mecanismes legals de protecció pels prestataris, i que entre altres mesures, farà pagar a la banca totes les despeses derivades d’un crèdit hipotecari (notari, registre de la propietat, gestoria i impost sobre actes jurídics documentats), menys la taxació; per tal que el banc pugui iniciar una execució hipotecària s’amplia el nombre de les quotes que el client haurà de tenir impagades; s’eliminaran les clàusules sòl; s’introduiran màxims en les comissions d’amortització anticipada; es possibilitarà que el client contracti amb una entitat diferent a l’entitat prestadora les pòlisses o assegurances de llar, vida o de protecció del crèdit; el client serà lliure de subrogar l’hipoteca sense cost pel client; el banc haurà de facilitar al client la informació precontractual dels préstecs 10 dies abans de signar-los havent de facilitar una fitxa estandarditzada perquè el client pugui comparar les condicions hipotecàries que li ofereix cada entitat; baixada de tipus d’interès de demora; les taxadores seran independents i podran ser persones físiques, no únicament les societats de taxació. Els propers canvis normatius anunciats, a resultes de la transposició de la normativa europea, en la configuració o conformació del mercat hipotecari són importants.
by Joan Muntada | juny 13, 2018 | Dret Civil, Notícies
La resposta és afirmativa. El present escrit pretén efectuar una aproximació legal en una de les seves modalitats, el que ens porta a tractar un títol adquisitiu dels béns o drets, la usucapió.
La usucapió o prescripció adquisitiva amb fonament possessori ve regulada en la Llei 5/2006, de 10 de maig, que aprova el llibre cinquè del Codi civil de Catalunya, relatiu als drets reals, configurant-la com un títol adquisitiu del domini i dels altres drets reals possessoris. La possessió, per tal que tingui virtualitat adquisitiva, jurídica, ha de ser pública, pacífica, ininterrompuda i en concepte de titular del dret.
La usucapió és un mode originari unilateral d’adquirir el domini o un dret real limitat sobre un bé, ja que es tracta d’una adquisició que opera sense la transmissió de l’anterior titular. L’adquisició ve condicionada pel concepte en què es posseeix el bé. L’ordenament jurídic no permet usucapir béns o drets que pertanyen al domini públic o la constitució d’una servitud.
El fonament de la usucapió rau probablement en la seguretat jurídica en el tràfic de béns i drets. L’ordenament jurídic estableix la preeminència del posseïdor enfront del titular registral del dret, quan la possessió es materialitza sota certes circumstàncies, quan el posseïdor es comporta públicament com a titular del dret, llargament en el temps, enfront del titular del bé o dret que té, al mateix temps, un comportament passiu, és a dir, que no contradiu el posseïdor que es comporta públicament com a titular. Així, la preeminència en la pugna entre la usucapió, la persona que usucapeix, i l’adquirent del titular que consta inscrit en el Registre de la Propietat es determinarà, generalment, en funció de si la usucapió s’ha consumat temporalment amb anterioritat a la transmissió del titular registral. Si s’ha consumat la usucapió , aquesta vencerà la transmissió.
El termini de la usucapió està en funció del tipus de bé, s’estableix en tres anys per als béns mobles, 20 o 30 anys per als béns immobles, en funció de l’inici de la possessió, que determinarà l’aplicació d’un o altre termini, i en 10 anys per a l’extinció de les servituds amb l’efecte inherent d’expansió del domini sobre el gravamen extingit.
S’ha de tenir en compte que si la persona que usucapeix, el posseïdor, ha adquirit la possessió de la cosa mitjançant la comissió d’un delicte de furt, robatori o apropiació indeguda, el termini de possessió ad usucapionem (possessió amb eficàcia per usucapir) no s’inicia mentre no prescrigui el delicte, la seva pena o l’acció de responsabilitat civil nascuda de la comissió del delicte.
En conseqüència, l’ordenament jurídic actua sobre el fenomen o element “temps”, en clau d’usucapió o relació possessòria d’una persona amb uns béns o drets determinats, en conferir-li efectes jurídics tan vigorosos que destrueixen, fins i tot, titulars inscrits en el Registre de la Propietat L’ordenament jurídic estima més digne de protecció el posseïdor, amb usucapió consumada, enfront del titular registral passiu en la tutela o exercici del “seu” dret agredit.
by Joan Muntada | gen. 29, 2017 | Dret Civil, FAQS
L’article 1535 del Codi civil espanyol estableix:
“Vendiéndose un crédito litigioso, el deudor tendrá derecho a extinguirlo, reembolsando al cesionario el precio que pagó, las costas que se le hubiesen ocasionado y los intereses del precio desde el día en que éste fue satisfecho.
Se tendrá por litigioso un crédito desde que se conteste a la demanda relativa al mismo.
El deudor podrá usar de su derecho dentro de nueve días, contados desde que el cesionario le reclame el pago”.
I el 1536 afegeix:
Se exceptúan de lo dispuesto en el artículo anterior la cesión o ventas hechas:
- A un coheredero o condueño del derecho cedido.
- A un acreedor en pago de su crédito.
- Al poseedor de una finca sujeta al derecho litigioso que se ceda.
Aquests preceptes regulen l’anomenat retracte de crèdits litigiosos, un supòsit de retracte legal molt poc conegut.
Els retractes legals més coneguts i sedimentats en la psicologia popular són el d’arrendaments (en cas que el propietari vengui la finca arrendada per tal que l’arrendatari pugui adquirir-la pel mateix preu ofert), el de copropietaris i cohereus (en cas que un copropietari o cohereu vengui a un tercer la seva quota indivisa de finca, per tal que els altres copropietaris o cohereus puguin adquirir-la pel mateix preu ofert) i el de confrontants de finques rústiques (per tal que el confrontant de la finca que hom pretén vendre, si és professional de l’agricultura, pugui adquirir-la pel mateix preu ofert).
El retracte de crèdits litigiosos pretén evitar l’especulació de qui vol comprar un crèdit a baix preu, per tal de permetre que el cedent o creditor inicial en cobri una part i posteriorment obtenir ell mateix – comprador o cessionari- un benefici notable tot exigint la totalitat del deute a la persona obligada. En definitiva, hom vol evitar l’escanyament del deutor.
El crèdit és litigiós des que s’ha contestat a la demanda i fins que hi ha sentència ferma. En els actuals temps de crisi i proliferació de deutes impagats són abundosos els cercadors d’oportunitats de guanys fàcils -per exemple, “els fons voltors”- que compren massivament crèdits a creditors, siguin aquests entitats bancàries, societats financeres o altres. NO SEMPRE esperen a que hi hagi sentència ferma, a que hagin transcorregut tots els terminis per recórrer per tal que aquesta fermesa hi sigui.
Per altra part, quan un comprador (cessionari) del crèdit exigeix el pagament al deutor, la reclamació judicial pertinent no expressa el seu dret a pagar només allò que el cessionari hagi pagat al cedent (NO DÓNA NOTÍCA D’AQUEST RETRACTE LEGAL) ni tampoc, lògicament, el termini de nou dies per a exercir aquest dret: caldrà anar a un altre procés per a fer-lo efectiu.
Davant d’aquest panorama, l’assessorament que hem de proporcionar al deutor ha de ser afinat almenys en aquests punts:
- examen de si el crèdit pot qualificar-se realment de litigiós i de la data real de la seva adquisició per part del cessionari.
- anàlisi de les quantitats reals de deute enfront del creditor i d’allò realment satisfet pel comprador.
- diligència en el termini per a exercir l’acció, el mateix deutor, que reclami no pagar més d’allò que el cessionari ha pagat al cedent.
L’experiència demostra que molts deutors, enfonsats en el seu mateix desafortunat estat, no busquen o no troben la informació adient que els permeti una reducció considerable de la quantia dels seus deutes i una llum en l’esperança de la seva recuperació.
