by Joan Muntada | gen. 16, 2020 | Dret de Família, FAQS
1.Quina diferència hi ha entre separació i divorci?
Són conceptes que poden semblar sinònims, però no és així, doncs, el divorci suposa la dissolució del matrimoni, mentre que en la separació continua vigent, és a dir, els cònjuges segueixen casats però es produeix un cessament de la vida en comú, aquest fet, transforma el règim jurídic dels seus drets i obligacions. Per tant, en la separació subsisteix el matrimoni, i en el divorci es dissol, deixen d’estar casats.
Per decidir quina via és l’adequada, hem de tenir en compte l’objectiu, doncs produeixen efectes diferents, pel fet que el divorci no és reversible, i si la parella es reconciliés haurien de tornar a contraure matrimoni, a diferència de la separació, no podran casar-se amb ningú altre.
2. Quins tipus de procediments de divorci existeixen? En què es diferencien? Et pots separar o divorciar notarialment?
Cal distingir entre el divorci de mutu acord i el divorci contenciós, l’element que decidirà quin tipus de procediment seguirem és si existeix o no acord entre els cònjuges.
Existeixen considerables diferències entre ambdós procediments, tant en termes de despeses com en la complexitat en la seva tramitació.
- Divorci de mutu acord: les parts hauran d’anar assistides per advocat i procurador, no obstant ambdós cònjuges que actuen de mutu acord, poden ser assistits pel mateix advocat i procurador, a diferència d’un divorci contenciós, doncs la tramitació serà necessàriament judicial.
En aquest supòsit l’advocat recollirà els acords que s’hagin pactat en un conveni regulador —com la pensió d’aliments, la pensió compensatòria, la custodia, el règim de visites dels fills, l’ús i gaudi de l’habitatge familiar,…— el qual es tramitarà notarial o judicialment.
Si es tramita per via judicial, es presenta una demanda de divorci acompanyada del conveni regulador i es ratifica en el jutjat corresponent.
La Llei 15/2015 de 2 de juliol, de la jurisdicció voluntària, permet tramitar el divorci a través del notari de l’últim domicili del matrimoni o del domicili habitual d’un dels dos cònjuges, no obstant han de complir tres requisits: ha de ser necessàriament un divorci de mutu acord, que no hi hagi fills menors d’edat o incapacitats judicialment i finalment han d’haver transcorregut tres mesos des de de la celebració del matrimoni. Continua sent preceptiva l’assistència d’advocat.
- Divorci contenciós –sense acord–: té lloc quan ho sol·licita un sol cònjuge o, quan, demanant-lo els dos no hi ha acord sobre el contingut del conveni regulador i necessiten de la resolució del conflicte en seu judicial, cadascuna de les parts haurà d’anar assistida per advocat i procurador. En qualsevol moment del procés de divorci contenciós, les parts podran sol·licitar que el procediment continuï pels tràmits del procés de mutu acord, si s’ha assolit un acord.
Per a iniciar el procediment s’ha de presentar una demanda per part d’un dels cònjuges en el jutjat de primera instància –o de família–, on es trobi l’últim domicili conjugal, o bé on es trobi el domicili de qualsevol dels cònjuges.
El cònjuge demandat haurà de contestar a la demanda en el termini de 20 dies hàbils des de l’endemà a la notificació de demanda.
Si hi hagués fills menors o persones incapacitades judicialment es donarà trasllat de la demanda al ministeri fiscal per a la seva intervenció.
Tot seguit es produirà la celebració de la vista, consisteix en una audiència pública presidida pel jutge, en la que intervenen les parts per a ratificar-se en les seves pretensions i practicar la prova.
Celebrada la vista el jutge dictarà la sentència de divorci, on es recolliran les mesures que regularan la relació dels cònjuges en endavant.
3. S’han d’al·legar causes per a poder separar-se o divorciar-se?
Actualment, es pot sol·licitar sense al·legar cap causa. És suficient la voluntat d’un dels cònjuges per a sol·licitar la separació o el divorci.
L’únic requisit exigit per la llei per a sol·licitar la separació o el divorci és que hagin transcorregut tres mesos des de la celebració del matrimoni.
4. Quin és el règim econòmic matrimonial que regeix a Catalunya?
El règim econòmic matrimonial el podem definir com el conjunt de normes que regulen els aspectes econòmics del matrimoni. Pot ser pactat pels cònjuges en el moment de contraure matrimoni, o en qualsevol moment posterior, mitjançant capítols matrimonials.
La Llei 25/2010, de 29 de juliol, del llibre segon del Codi Civil de Catalunya relatiu a la persona i la família, regula les relacions econòmiques entre els cònjuges i els règims econòmics matrimonials i disposa que el règim econòmic matrimonial que regeix a Catalunya és el de separació de béns regulat al Codi Civil de Catalunya art. 232-1 i següents.
Cada cònjuge té la propietat i l’administració dels seus béns, tant dels que tenia abans de contraure matrimoni com dels adquirits durant el mateix.
5. Què és un conveni regulador?
El Conveni Regulador és un document efectuat de comú acord en el qual tots dos cònjuges fixen les regles i normes respecte les relacions econòmiques, les referents als fills, o l’habitatge, en els casos de separació o divorci.
El conveni subscrit pels cònjuges ha de ser presentar davant l’òrgan judicial corresponent juntament amb la demanda de separació i/o divorci, i aprovat pel jutge mitjançant sentència —o per la via notarial que hem fet referència anteriorment—, la denegació d’algun dels acords per part del jutge haurà de fer-se mitjançant resolució motivada i en aquest cas els cònjuges han de sotmetre a la consideració del jutge
També pot contenir, respecte les relacions patrimonials entre els cònjuges, com la prestació compensatòria, l’ús de l’habitatge familiar, la compensació econòmica per treball i la liquidació del règim econòmic matrimonial i la divisió dels béns en comunitat indivisa ordinària.
Finalment les mesures acordades en el conveni regulador poden ser modificades judicialment a petició d’un dels ex cònjuges o per tots dos quan la modificació que es sol·licita sigui de mutu acord.
6. Què és la prestació compensatòria? I la compensació econòmica per raó de treball?
L’article 233-14 del Codi Civil de Catalunya estableix que “El cònjuge la situació econòmica del qual, com a conseqüència de la ruptura de la convivència, resulti més perjudicada té dret a una prestació compensatòria que no excedeixi el nivell de vida de què gaudia durant el matrimoni ni el que pugui mantenir el cònjuge obligat al pagament, tenint en compte el dret d’aliments dels fills, que és prioritari.”
Es tracta d’una prestació que neix a conseqüència d’un perjudici d’aquell cònjuge del qual la seva situació econòmica empitjori a conseqüència de la ruptura de la convivència. No pretén indemnitzar, sinó té una finalitat solidària per al cònjuge al qual el divorci o separació el col·loca en una situació de perjudici econòmic respecte de l’altre.
Per a fixar l’import i la durada de la prestació compensatòria, s’ha de valorar especialment:
- La posició econòmica dels cònjuges, tenint en compte, si escau, la compensació econòmica per raó de treball o les previsibles atribucions derivades de la liquidació del règim econòmic matrimonial.
- La realització de tasques familiars o altres decisions preses en interès de la família durant la convivència, si això ha minvat la capacitat d’un dels cònjuges d’obtenir ingressos.
- Les perspectives econòmiques previsibles dels cònjuges, tenint en compte llur edat i estat de salut i la manera com s’atribueix la guarda dels fills comuns.
- La durada de la convivència.
-
Les noves despeses familiars del deutor, si escau.
Cal distingir la compensació per raó del treball de la prestació o pensió compensatòria, que tot i ser compatibles regulen situacions diferents, doncs, l’article 234-9 del Codi Civil de Catalunya estableix que “si un convivent ha treballat per a la casa substancialment més que l’altre o ha treballat per a l’altre sense retribució o amb una retribució insuficient, té dret a una compensació econòmica per aquesta dedicació sempre que en el moment del cessament de la convivència l’altre hagi obtingut un increment patrimonial superior, d’acord amb les regles de l’article 232-6.”
Es tracta d’una prestació només aplicable al règim de separació de béns, consistent en el dret a favor del cònjuge que ha treballat per a la llar substancialment més que l’altre i en el moment de l’extinció del règim l’altre ha obtingut un increment patrimonial superior gràcies a aquesta major dedicació.
7. Si estic separat o divorciat, tinc dret a la pensió de viduïtat?
La pensió de viduïtat per a les persones separades o divorciades, té una vinculació directa amb la pensió compensatòria, doncs tindrà dret aquell ex cònjuge que des del divorci i fins al moment de la defunció de l’altre rebia una pensió compensatòria i aquesta s’extingeix per la defunció del causant.
Si l’ex cònjuge no cobrava una pensió compensatòria al moment de la defunció però compleix algun dels següents requisits en tindrà dret:
Per a separacions o divorcis anteriors a l’1 de gener de 2008, no s’exigeix pensió compensatòria per accedir a la pensió de viduïtat, si entre la separació o el divorci i la data de la defunció del causant, no hagin transcorregut deu anys, el vincle conjugal hagués durat almenys deu anys i que hi hagués fills comuns o el beneficiari tingui una edat superior als 50 anys en la data de la defunció del causant.
Per a separacions o divorcis posteriors a l’1 de gener de 2013, també tenen dret a la pensió les persones divorciades o separades judicialment abans de l’1 de gener de 2008, que no fossin creditores de la pensió compensatòria, encara que no reuneixin la resta de requisits exigits, sempre que tinguin 65 anys o més, que no tinguin dret a una altra pensió pública i que la durada del matrimoni hagi estat d’almenys 15 anys.
També es reconeix la pensió de viduïtat a les dones que, tot i no ser creditores de pensió compensatòria, acreditin que eren víctimes de violència de gènere en el moment de la separació judicial o el divorci.
8. Què és un pla de parentalitat?
El pla de parentalitat forma part del conveni regulador, és un instrument per a concretar la forma que ambdós progenitors exerciran les responsabilitats parentals, en el qual es detallen els compromisos que assumeixen respecte a la guarda, la cura i l’educació dels fills.
Sense imposar una modalitat concreta d’organització, anima als progenitors, tant si el procés és de mutu acord com si és contenciós, a organitzar per si mateixos i responsablement la cura dels fills en ocasió de la ruptura, de manera que han d’anticipar els criteris de resolució dels problemes més importants que els afectin.
Amb el pla de parentalitat es pretén, en la mesura del possible, que la decisió del jutge s’ajusti a la voluntat dels cònjuges, sempre tenint en compte l’interès del menor, i que es prevegin i solucionin les incidències que puguin sorgir en l’exercici de les responsabilitats parentals.
Per tant, no constitueix una simple proposta de regulació d’uns efectes, sinó que implica una assumpció de compromisos dels progenitors respecte a l’exercici de la seva responsabilitat parental.
D’acord amb l’article 233-9 CCCat hi han de constar els aspectes següents:
- El lloc o els llocs on viuran els fills habitualment. S’hi han d’incloure regles que permetin determinar a quin progenitor correspon la guarda en cada moment.
- Les tasques de què s’ha de responsabilitzar cada progenitor amb relació a les activitats quotidianes dels fills, com per exemple l’assistència a les reunions del centre educatiu, la recollida del col·legi o l’acompanyament a activitats esportives.
- La manera com s’han de fer els canvis en la guarda i, si escau, com s’han de repartir els costos que generin.
- El règim de relació i de comunicació amb els fills durant els períodes en què un progenitor no els tingui amb ell.
- El règim d’estades dels fills amb cadascun dels progenitors en períodes de vacances i en dates especialment assenyalades per als fills, per als progenitors o per a llur família. Per exemple, festes de nadal, Setmana Santa, aniversaris o altres celebracions familiars.
- El tipus d’educació i les activitats extraescolars, formatives i de lleure, si escau. Per exemple, si assistiran a una escola pública, privada o concertada.
- La manera de complir el deure de compartir tota la informació sobre l’educació, la salut i el benestar dels fills.
- La manera de prendre les decisions relatives al canvi de domicili i a altres qüestions rellevants per als fills.
El pla de parentalitat pot ser presentat pels dos cònjuges de comú acord, o per cadascun d’ells de manera separada. En el primer cas, el jutge aprovarà el pla “tret que resulti perjudicial per als fills”. Si manca l’acord, decidirà el jutge.
9. Què és la pàtria potestat? Què és la guarda i custòdia? quins criteris se segueixen per a atribuir la guarda i custòdia dels fills?
Cal distingir el concepte de la pàtria potestat o responsabilitat parental, que fa referència als drets i les obligacions dels progenitors respecte als seus fills menors o incapaços, per a garantir la seva cura, alimentació, formació, educació, representació i administració dels béns, de la guarda i custòdia, relatiu al sistema de convivència, cura i assistència dels fills, aspectes de la convivència quotidiana.
Destacar que de guarda i custòdia dels fills no ha de perquè ser coincident amb l’exercici de la potestat parental. La custòdia —exclusiva o compartida— s’atorgarà en funció de l’interès del menor en cada cas concret. L’article 233-11.1 enumera una sèrie de criteris que haurà de tenir en compte el jutge a l’hora de determinar el règim i la manera d’exercir la guarda, aquets criteris són els següents:
- a) La vinculació afectiva entre els fills i cadascun dels progenitors, i també les relacions amb les altres persones que conviuen a les llars respectives.
- b) L’aptitud dels progenitors per a garantir el benestar dels fills i la possibilitat de procurar-los un entorn adequat, d’acord amb llur edat.
- c) L’actitud de cadascun dels progenitors per a cooperar amb l’altre a fi d’assegurar la màxima estabilitat als fills, especialment per a garantir adequadament les relacions d’aquests amb tots dos progenitors.
- d) El temps que cadascun dels progenitors havia dedicat a l’atenció dels fills abans de la ruptura i les tasques que efectivament exercia per procurar-los el benestar.
- e) L’opinió expressada pels fills, doncs el menor d’edat, d’acord amb la seva edat i capacitat natural i, en tot cas, si ha complert dotze anys, té dret a ser informat i escoltat abans que es prengui una decisió que afecti directament a la seva esfera personal o patrimonial.
- f) Els acords en previsió de la ruptura o adoptats fora de conveni abans d’iniciar-se el procediment.
- g) La situació dels domicilis dels progenitors, i els horaris i les activitats dels fills i dels progenitors.
A més, cal tenir en compte que en l’atribució de la guarda no es poden separar els germans, llevat que les circumstàncies ho justifiquin.
En interès dels fills, no es pot atribuir la guarda al progenitor contra el qual s’hagi dictat una sentència ferma per actes de violència familiar o masclista dels quals els fills hagin estat o puguin ésser víctimes directes o indirectes.
En interès dels fills, tampoc no es pot atribuir la guarda al progenitor mentre hi hagi indicis fonamentats que ha comès actes de violència familiar o masclista dels quals els fills hagin estat o puguin ésser víctimes directes o indirectes.
10. Què és la pensió d’aliments? Com és calcula? els progenitors poden renunciar a la pensió d’aliments?
L’article 237-1 CCCat entén per aliments tot el que és indispensable per al manteniment, l’habitatge, el vestit i l’assistència mèdica de la persona alimentada, i també les despeses per a la formació si aquesta és menor i per a la continuació de la formació, un cop assolida la majoria d’edat, si no l’ha acabada abans per una causa que no li és imputable, sempre que mantingui un rendiment regular.
Així mateix, els aliments inclouen les despeses funeràries, si no estan cobertes d’una altra manera. Els progenitors són responsables incondicionalment del sosteniment econòmic dels seus fills i tenen l’obligació indefugible de proveir-los de tot allò necessari per preservar la seva alimentació, educació i desenvolupament personal.
És un dret que correspon al menor i que es determina en funció de la posició econòmica de l’alimentant i de les necessitats de l’alimentista.
La custòdia compartida no exclou per si mateixa a una de les parts de l’obligació de satisfer aliments.
L’article 237-9 CCCat disposa que la quantia dels aliments es determina en proporció a les necessitats de l’alimentat, als mitjans econòmics i a les possibilitats dels obligats a satisfer-los.
Les parts, de mutu acord, o l’autoritat judicial poden establir les bases de l’actualització anual de la quantia dels aliments d’acord amb les variacions de l’índex de preus de consum o d’un índex similar, sens perjudici que s’estableixin altres bases complementàries d’actualització.
L’alimentat ha de comunicar a l’alimentant les modificacions de circumstàncies que determinin la reducció o la supressió dels aliments tan aviat com es produeixin.
La pensió d’aliments és irrenunciable, és una obligació legal en què no intervé l’autonomia de la voluntat, el pacte o acord en aquest sentit seria nul, la pensió d’aliments és un dret que correspon al menor, no al progenitor, i per tant aquest no pot renunciar-lo en nom del fill.
11. I si l’obligat no paga la pensió d’aliments?
Existeixen dos mecanismes per reclamar el pagament, es podrà instar un procediment d’execució –via civil–, o presentat una denúncia per impagament de la pensió –la via penal–.
L’acció per reclamar la pensió d’aliments a Catalunya prescriu als tres anys, i a la resta d’Espanya el termini de prescripció és de cinc anys.
En la via civil haurem de presentar una demanda d’execució de sentència pels imports deguts, i pels que puguin anar vencent.
En la via penal haurem de presentar una denúncia per abandonament de família per impagament de la pensió d’aliments.
El Codi penal, en el seu article 227 disposa que el qui deixi de pagar durant dos mesos consecutius o quatre mesos no consecutius qualsevol tipus de prestació econòmica en favor del cònjuge o els fills, establerta en conveni judicialment aprovat o resolució judicial en els casos de separació legal, divorci, declaració de nul·litat del matrimoni, procés de filiació, o procés d’aliments a favor dels seus fills, ha de ser castigat amb la pena de presó de tres mesos a un any o una multa de 6 a 24 mesos.
No obstant, s’ha d’acreditar que l’obligat disposava de diners suficients per pagar la pensió d’aliments i decideix no pagar.
12. Es pot modificar la pensió d’aliments? Fins quan ha de pagar-se la pensió d’aliments?
Les mesures establertes per un procés matrimonial o per un conveni atorgat davant de notari o lletrat de l’Administració de justícia es poden modificar (art. 233-7 CCCat), mitjançant una resolució judicial posterior, si varien substancialment les circumstàncies concurrents en el moment de dictar-les.
El conveni regulador o la sentència poden preveure anticipadament les modificacions pertinents.
Si la part que sol·licita judicialment la modificació de les mesures establertes per alteració substancial de circumstàncies ha intentat arribar a un acord extrajudicial iniciant un procés de mediació, la resolució judicial que modifica les mesures pot retrotreure els efectes a la data d’inici del procés de mediació.
Si la persona obligada a satisfer la pensió d’aliments no pogués complir perquè la seva situació econòmica ha empitjorat des de la sentència, ha d’iniciar un procediment de modificació de mesures per rebaixar la pensió d’aliments doncs s’arrisca a una denúncia i un deute acumulat que no podrà rebaixar-se posteriorment.
L’article 237-13 del CCCat estableix les causes que extingeixen l’obligació de satisfer aliments, i són:
- a) La mort de l’alimentat o de la persona o les persones obligades a satisfer-los.
-
b) El divorci i la declaració de nul·litat del matrimoni —respecte del cònjuge–.
- c) La reducció de les rendes i del patrimoni de les persones obligades, de manera que faci impossible el compliment de l’obligació sense desatendre les necessitats pròpies i les de les persones amb dret preferent d’aliments.
-
d) La millora de les condicions de vida de l’alimentat, de manera que faci innecessària la prestació.
- e) El fet que l’alimentat, encara que no tingui la condició de legitimari, incorri en alguna de les causes de desheretament que estableix l’article 451-17 –no tenen efecte si consta el perdó de la persona obligada o la reconciliació de les parts–.
-
f) La privació de la potestat sobre la persona obligada, si l’alimentat és un dels progenitors.
Afegir que la llei no estableix cap límit d’edat, però sí existeixen algunes causes que eximeixen d’aquest pagament, com que algun dels progenitors manqui d’ingressos suficients, que el fill pugui desenvolupar un treball i que la necessitat d’aquesta prestació es fruit d’una mala conducta o d’una falta d’aplicació al treball.
13. Què són les despeses extraordinàries?
Les despeses ordinàries —pensió d’aliments— és una quantitat fixa que es paga mensualment i compren aquelles despeses indispensables per a l’alimentació, l’habitació, la roba, l’assistència mèdica, l’educació i formació dels fills com les matrícules, les quotes escolars, l’AMPA, les aules d’acollida, el menjador, els llibres, els uniformes, els xandalls, el material escolar i també les excursions previstes dins del currículum educatiu, caracteritzades pel seu caràcter previsible i per una clara periodicitat.
En canvi les despeses extraordinàries, són despeses que per la seva naturalesa i tal com indica el seu propi nom, són imprevisibles, no es produeixen de forma regular, de quantitat indeterminada, amb la qual cosa només s’han de pagar en cas que es generin, per exemple despeses mèdiques o farmacèutiques no cobertes per la Seguretat Social, ortodòncies, permís de conduir, campaments d’estiu,…
14. És possible la reconciliació?
Es podrà iniciar un procediment de reconciliació si es tracte d’una separació, s’instarà una demanda conjunta davant el mateix jutjat que va dictar la sentència de separació, i posteriorment acudir a ratificar, en presència judicial i per separat, aquesta decisió, en canvi en el divorci hauran de tornar-se a casar.
15. A qui correspon l’ús i gaudi de l’habitatge i aixovar familiar?
L’habitatge familiar és el lloc on es desenvolupa la convivència familiar, on resideixen els cònjuges i els seus fills habitualment per voluntat pròpia com a residència personal i seu de les activitats socials i econòmiques, l’article 233-20 CCCat disposa que els cònjuges poden acordar l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar amb el seu parament a un d’ells, a fi de satisfer, en la part que escaigui, els aliments dels fills comuns que convisquin amb el beneficiari de l’ús o la prestació compensatòria d’aquest.
També poden acordar la distribució de l’ús de l’habitatge per períodes determinats. Si no hi ha acord o si aquest no és aprovat, l’autoritat judicial ha d’atribuir l’ús de l’habitatge familiar, preferentment, al progenitor a qui correspongui la guarda dels fills comuns mentre duri aquesta.
No obstant, l’autoritat judicial ha d’atribuir l’ús de l’habitatge familiar al cònjuge més necessitat si la guarda dels fills queda compartida o distribuïda entre els progenitors, si els cònjuges no tenen fills o aquests són majors d’edat o si malgrat correspondre-li l’ús de l’habitatge per raó de la guarda dels fills és previsible que la necessitat del cònjuge es perllongui després d’arribar els fills a la majoria d’edat.
I Excepcionalment, encara que hi hagi fills menors, l’autoritat judicial pot atribuir l’ús de l’habitatge familiar al cònjuge que no en té la guarda si és el més necessitat i el cònjuge a qui correspon la guarda té mitjans suficients per a cobrir la seva necessitat d’habitatge i la dels fills.
Ara bé, l’atribució de l’ús de l’habitatge a un dels cònjuges, en aquests casos s’ha de fer amb caràcter temporal i és susceptible de pròrroga, també temporal, si es mantenen les circumstàncies que la van motivar.
La pròrroga s’ha de demanar, sis mesos abans del venciment del termini fixat i s’ha de tramitar pel procediment establert per a la modificació de mesures definitives.
En el cas de convivents en parella estable, l’atribució o distribució de l’ús de l’habitatge familiar es troba regulat a l’article 234-8 CCCat i disposa que els convivents en parella estable poden acordar l’atribució a un d’ells de l’ús de l’habitatge familiar, amb el seu parament, per a satisfer en la part que sigui pertinent els aliments dels fills comuns que convisquin amb el beneficiari de l’ús o l’eventual prestació alimentària d’aquest.
Si no hi ha acord o si aquest no és aprovat, en el cas que els convivents tinguin fills comuns, l’autoritat judicial pot atribuir l’ús de l’habitatge familiar, tenint en compte al membre de la parella a qui correspongui la guarda dels fills mentre duri aquesta i si la guarda dels fills és compartida o distribuïda entre ambdós membres de la parella, al que en tingui més necessitat.
En ambdós supòsits, l’atribució o distribució de l’ús de l’habitatge, si aquest pertany en tot o en part al membre de la parella que no n’és beneficiari, ha d’ésser tinguda en compte per a la fixació dels aliments als fills i la prestació alimentària que eventualment meriti l’altre membre de la parella.
Cal tenir en compte que l’autoritat judicial pot substituir l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar per la d’altres residències si són idònies per a satisfer la necessitat d’habitatge del cònjuge i els fills, i l’atribució de l’ús de l’habitatge, si aquest pertany en tot o en part al cònjuge que no n’és beneficiari, s’ha de ponderar com a contribució en espècie per a la fixació dels aliments dels fills i de la prestació compensatòria que eventualment meriti l’altre cònjuge.
No obstant, l’autoritat judicial, a instància d’un dels cònjuges, pot excloure l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar en qualsevol dels casos següents:
- a) Si el cònjuge que seria beneficiari de l’ús per raó de la guarda dels fills té mitjans suficients per a cobrir la seva necessitat d’habitatge i la dels fills.
- b) Si el cònjuge que hauria de cedir l’ús pot assumir i garantir suficientment el pagament de les pensions d’aliments dels fills i, si escau, de la prestació compensatòria de l’altre cònjuge en una quantia que cobreixi àmpliament les necessitats d’habitatge d’aquests.
L’article 233-24 CCCat disposa que el dret d’ús s’extingeix per les causes pactades entre els cònjuges i, si es va atribuir per raó de la guarda dels fills, per l’acabament de la guarda, si en canvi, es va atribuir amb caràcter temporal per raó de la necessitat del cònjuge, s’extingeix per la millora de la situació econòmica del cònjuge beneficiari de l’ús o per empitjorament de la situació econòmica de l’altre cònjuge, si això ho justifica. Per matrimoni o per convivència marital del cònjuge beneficiari de l’ús amb una altra persona. Per la mort del cònjuge beneficiari de l’ús. Pel venciment del termini pel qual es va establir o, si s’escau, de la seva pròrroga. I finalment de comú acord entre els cònjuges o per renúncia del cònjuge beneficiari.
Una vegada extingit el dret d’ús, el cònjuge que és titular de l’habitatge en pot recuperar la possessió en execució de la sentència que hagi acordat el dret d’ús o de la resolució ferma sobre la durada o l’extinció d’aquest dret.
Respecte a l’extinció de les situacions de copropietat de béns immobles indivisibles i la seva tributació, com pot ser l’habitatge.
És imprescindible un bon assessorament per part de l’advocat, contacti amb nosaltres. Joan Muntada Artiles Advocats Girona.
by Joan Muntada | juny 7, 2018 | Dret Civil, Notícies
És habitual en el tràfic jurídic immobiliari la situació de béns o drets en comunitat ordinària indivisa esdevinguda per l’adquisició de la propietat d’un o varis béns per més d’un titular o la situació de “comunitat” pel desmembrament del ple domini sorgida per la transmissió d’una quota de participació o part indivisa del domini o d’un dret real sobre algun o alguns bé/béns immoble/s, que determina la concurrència simultània de varis titulars o partícips d’un mateix dret. També, és quotidià, que l’extinció de la situació jurídica de comunitat ordinària indivisa en el condomini o en la cotitularitat del dret real esdevingui per causa de la divisió de la cosa comuna, amb l’adjudicació del ple domini o dret real a favor d’algun dels titulars compensant l’excés als altres comuners o cotitulars partícips del dret.
I des de la perspectiva que sovintegen situacions de comunitat en béns individuals i en patrimonis col·lectius, universitas iuris, també, entre altres, en les situacions de comunitat hereditària quan hi ha més d’un hereu delat. En aquest darrer supòsit amb la possible existència de pluralitat d’hereus efectius que han acceptat de forma expressa o tàcita l’herència que pot comportar l’existència de quotes sobre el patrimoni hereditari.
Respecte a la comunitat hereditària com a tal, entesa com a comunitat incidental, cessarà amb la partició hereditària, com a acte determinatiu o especificatiu dels drets, que alhora pot determinar la conversió de la comunitat incidental hereditària, la situació d’origen, en una altre de comunitat ordinària de cotitulars sobre béns concrets que formaven part del cabal hereditari amb l’expressió de la quota que correspon a cada cohereu adjudicatari.
En l’àmbit matrimonial o en situacions convivencials en parella estable, en el cas que sigui aplicable als cònjuges o convivents el Codi civil de Catalunya, s’admet que a instància de qualsevol dels cònjuges o dels convivents en parella estable es procedeixi a la divisió de la totalitat o de part dels béns en comunitat ordinària indivisa, a través de l’acció de divisió de la cosa comuna, conjuntament amb els procediments de separació, divorci o nul·litat i en els adreçats a obtenir l’eficàcia civil de les resolucions o decisions eclesiàstiques, conformement als articles 552-11.6 i 232-12 del Codi civil de Catalunya. L’operació de divisió així efectuada dels béns, es facin de tots o d’una part, es considera com una sola divisió, universitas, com a unitat no com a agregat de béns individuals, amb evident transcendència tributària.
La situació de comunitat ordinària indivisa determina l’existència de quotes entesa com a la participació dels cotitulars en “l’ús, el gaudi, els rendiments, les despeses i les responsabilitats en la comunitat” sobre un bé.
La comunitat ordinària requereix de drets de la mateixa naturalesa, no hi ha comunitat entre el titular d’un dret real d’usdefruit i un nu propietari, per exemple. En les situacions d’existència de comunitat es presumeix la modalitat de comunitat ordinària indivisa si no es prova una altra cosa (art. 551-1.3 del Codi civil de Catalunya). Civilment per l’existència de comunitat ordinària indivisa no es requereix la concurrència ni del mateix títol adquisitiu ni igualtat de quotes dels cotitulars.
Règim jurídic civil de la divisió del bé o patrimoni comú: Autonomia privada de la voluntat. El constituent o els integrants de la comunitat, els partícips, poden disposar d’un règim concret de divisió del bé o dret o dels béns integrants de la comunitat amb els límits infranquejables del perjudici a tercer o de la contrarietat a l’interès públic, conformement als articles 6.2 i 10.1 del Codi civil espanyol i articles 111-6, 551-2.1 i 552-11 del Codi civil Català. El règim atorgat pels integrants de la comunitat preval sobre la regulació normativa dispositiva i supletòria continguda en el Llibre cinquè del Codi civil de Catalunya.
La divisió de la cosa comuna, com una de les causes d’extinció de la situació jurídica de la comunitat ordinària indivisa, es regula, civilment, amb vigència territorial a Catalunya, en defecte de disposició de règim alternatiu establert pels seus titulars o causants ad hoc, en la secció quarta del títol V, capítol II, articles 552-9 a 552-12, de la Llei 5/2006, de 10 de maig, del llibre cinquè del Codi civil de Catalunya, relatiu als drets reals.
La divisió de la cosa comuna respon a un acte determinatiu o especificatiu de drets.
El dret tributari usa de disposicions normatives i interpretació elaborades en el sí d’altres disciplines, tant del dret privat com del dret públic.
La divisió de la cosa comuna, del domini o d’algun dret real, té implicacions tributàries, sigui quina sigui la manera que es materialitzi la divisió, ja sigui la divisió material del bé – si jurídicament és possible – com en béns indivisibles amb adjudicació a un dels cotitulats amb compensació als no adjudicataris de l’excés.
En l’anàlisi de la divisió de la cosa comuna en béns immobles s’analitza la repercussió de les operacions projectades en diverses figures tributàries, en l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats (ITPAJD), en l’impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana (IIVTNU) i en l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF).
En quant a l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats.-
La normativa referent a l’impost de transmissions patrimonials oneroses i actes jurídics documentats es troba contingut, en el text refós de la Llei de l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, aprovat pel Reial decret legislatiu 1/1993, de 24 de setembre, i en el Reglament de l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, aprovat per Reial decret 828/1995, de 29 de maig.
La Direcció General de Tributs (DGT), diferencia si l’operació de dissolució s’efectua per cada comunitat de béns o en el caràcter indivisible dels béns, en ambdós supòsits, exigeix que tinguin el mateix origen adquisitiu, ja sigui, a títol merament enunciatiu: d’una mateixa successió mortis causa, d’una donació o d’una compravenda en acte únic o en els procediments de separació, divorci o nul·litat matrimonial considerant com una sola divisió la totalitat o una part del béns sotmesos al règim de comunitat entre cònjuges o convivents en parella estable.
El Codi civil espanyol s’integra en el supòsits dels articles 821, 829, 1056 (segon) i 1062 (primer), en el Codi civil de Catalunya en l’article 552-11.6 de la Llei 5/2006, de 10 de maig, del llibre cinquè, en l’article 232-12 de la Llei 25/2010, del 29 de juliol, del llibre segon i article 464-4 de la Llei 10/2008, del 10 de juliol, del llibre quart.
Amb caràcter general s’ha de partir que l’excés d’adjudicació resultant de la divisió de la cosa comuna no tributarà com a transmissió patrimonial onerosa (TPO) si resulta inevitable, en supòsits de béns immobles indivisibles o quan el bé immoble desmereix notòriament per la seva divisió, si es compensa al comuner no adjudicatari del bé immoble dineràriament en proporció a la seva quota de titularitat.
Sobre el caràcter de bé immoble indivisible o que desmereixeria molt per la seva divisió, l’Administració tributària considera que és una qüestió de fet que ha de ser apreciada en cada cas concret, els Tribunals Econòmics-Administratius venen considerant als immobles com “un bé que si no és essencialment indivisible, si desmereixeria molt per la seva divisió” (Tribunal Econòmic-Administratiu Regional de Madrid: Resolucions de 15 de juny de 1992 i 8 de juny de 1995). Igualment de forma constant en les consultes i resolucions es fa cita de la sentència de 28 de juny de 1999 del Tribunal Suprem, en el punt que: “en el cas que la cosa comú resulti per la seva naturalesa indivisible o pugui desmerèixer molt per la seva divisió – supòsit que lògicament ocórrer en una plaça d’aparcament i inclús en un pis (no es tracta de la divisió d’un edifici, sinó d’un pis, article 401 CC) – la única forma de divisió, en el sentit d’extinció de la comunitat, és, paradoxalment, no dividir-la, sinó adjudicar-la a un dels comuners a qualitat d’abonar a l’altre, o altres, l’excés en diner – articles 404 i 1062 paràgraf 1r, en relació aquest amb l’article 406, tots del CC”.
En aquest sentit, si la divisió de la cosa comuna s’efectua en escriptura pública notarial determinarà la subjecció a la quota gradual de l’impost d’actes jurídics documentats, documents notarials, al concórrer els requisits de l’article 31.2 del text refós de la Llei de l’impost: ser una escriptura pública, valuable, inscriptible en el Registre de la propietat i no estar subjecte a transmissions patrimonials oneroses, ni a la modalitat d’operacions societàries – quan la comunitat de béns no hagi realitzat activitats empresarials -, ni l’operació estigui subjecte a l’impost sobre successions i donacions. En cas que la comunitat de béns hagi realitzat activitats empresarials la dissolució de la comunitat tributaria en la modalitat d’operacions societàries i si l’operació està subjecte a l’impost sobre successions i donacions i estigui configurada com una operació divisòria de la comunitat hereditària, en l’adjudicació, no quedarà subjecte a l’impost ITPAJD, sempre que l’excés sigui inevitable per la pròpia indivisió dels béns immobles.
El Centre Directiu (DGT), analitza en les consultes plantejades si es compensen les adjudicacions amb béns immobles d’altres comunitats en proindivís de diferent origen el considera una permuta, supòsit en el qual cada permutant haurà de tributar pel valor del que adquireix per transmissions patrimonials oneroses (a Catalunya, en general, amb un tipus aplicable del 10% sobre bases imposables fins a 1.000.000 euros i 11%, en endavant). En canvi si la dissolució de cada comunitat tributa per la modalitat d’actes jurídics documentats, documents notarials (a Catalunya, amb caràcter general el tipus impositiu és d’un 1,5% sobre la base imposable del valor declarat de la part adquirida de l’immoble, – sense perjudici de la seva comprovació administrativa -, en aplicació de l’article 7 de la Llei 21/2001, de 28 de desembre, de mesures fiscals i administratives, no de la totalitat del bé com s’efectuava fins l’any 2018, segons interpretació del Tribunal Suprem en Sentència del Tribunal Suprem 1484/2018 (Sala del Contenciós, Secció Segona), de 9 d’octubre de 2018 (Recurs 4625/2017), Sentència del Tribunal Supremo 344/2019 (Sala del Contenciós, Secció Segona), de 14 de març de 2019 (Recurs 5404/2017), Sentència del Tribunal Suprem 381/2019 (Sala del Contenciós, Secció Segona), de 20 de març de 2019 (Recurs 4404/2017), Sentència del Tribunal Suprem 411/2019 (Sala del Contenciós, Secció Segona), de 26 de març de 2019 (Recurs 5070/2017) i Sentència del Tribunal Suprem 1379/2019 (Sala del Contenciós, Secció Segona), de 16 d’octubre de 2019 (Recurs 5423/2017).
Cal recordar, que si la dissolució de la comunitat de béns (universitas) o dels béns immobles indivisibles s’efectués per sentència judicial, i dita sentència és inscriptible en el Registre de la propietat, al mancar un dels requisits de l’article 31.2 del text refós de la Llei d’ITPAJD l’operació no estaria subjecte a actes jurídics documentats. Aquesta realitat exposada s’ha de confrontar amb els articles 3 i 100 de la Llei hipotecària i 100 i 101 del Reglament hipotecari, quan el negoci pretengui la seva inscripció en el Registre de la propietat, en concret, s’ha de tenir en compte que no tota sentència és inscriptible en el Registre de la propietat, per exemple, en el divorci quan s’inclouen en la sentència immobles en la divisió acumulada al divorci, que correspon a béns adquirits abans del matrimoni.
Amb caràcter general, cal tenir en compte, que de produir-se excessos d’adjudicació en la divisió dels béns, quan hom rep més del que correspon a la seva quota de participació, si és amb caràcter onerós estarà subjecta a la modalitat de transmissions patrimonials oneroses en els termes previstos en l’article 7.2.b) de la Llei d’ITPAJD, o, en el seu cas, si es tracte de successions per causa de mort, liquidarà com a transmissions patrimonials oneroses els excessos d’adjudicació quan el valor comprovat de l’adjudicació a un dels hereus o legataris excedeixi del 50% del valor que correspon en virtut de la quota de titularitat en el bé, a excepció en el supòsit que els valors declarats siguin iguals o superiors als que resultarien de l’aplicació de les regles de l’impost sobre el patrimoni. Si l’excés d’adjudicació és amb caràcter gratuït tributarà per l’impost sobre donacions.
Si ens trobem davant de separació o divorci de mutu acord o extinció de comú acord de la parella estable formalitzada pels convivents formalitzada pels convivents s’aplica la bonificació del cent per cent de la quota gradual de l’impost sobre actes jurídics documentats en cas que es formalitzi en escriptura pública, en aplicació de l’article 5 de la Llei 2/2016, de 2 de novembre, de modificacions urgents en matèria tributària.
Cal tenir en compte, que quan ens trobem davant de la divisió de la cosa comuna de l’habitatge habitual d’un comuner en supòsits de separació i divorci i d’extinció de comú acord de la parella estable o de canvi de règim econòmic matrimonial l’excés d’adjudicació no tributa per l’impost sobre transmissions patrimonials conformement a l’article 32.3 del Reial decret 828/1995, de 29 de maig, pel que s’aprova el Reglament de l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats. Aquest excés d’adjudicació tampoc tributarà, tractant-se de l’habitatge familiar, per l’impost sobre donacions, en aquest sentit la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya 65/2018 (Sala de lo Contenciós-Administratiu, Secció 2a), d’1 de febrer de 2018 (Recurs 439/2015).
Respecte a les herències.- La normativa catalana permet que els hereus facin la partició de comú acord, fins i tot deixant de banda les disposicions del causant. I si el causant no ho ha prohibit també poden deixar sense efecte els prellegats amb la corresponent translació tributària.
Amb caràcter general, tant en l’àmbit de crisis familiar com en les herències, la norma valida la regla que no tributa per transmissions patrimonials oneroses quan el bé o béns immobles siguin indivisible i l’excés inevitable quan s’acorda la seva divisió o partició i la compensació sigui dinerària. S’interpreta que assumir un préstec hipotecari és una forma de compensar en diner. Si no es compensa l’excés, aquest excés tindrà la consideració de donació. La base imposable, en cas de tributar, correspon al valor dels béns que s’adjudiquen en la part que no era titular, i el subjecte passiu és l’adjudicatari del bé immoble, com succeeix si la tributació correspon a l’impost sobre donacions.
En quant a la tributació per IIVTNU.-
L’IIVTNU es regula en els articles 104 a 110 del text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals (LHL), aprovat per Reial decret legislatiu 2/2004, de 5 de març.
Perquè es produeixi el fet imposable de l’impost, previst en l’article 104 de la Llei, ha de concórrer dos circumstàncies:
- Que es produeixi un increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana, als efectes de l’impost de l’IBI, en els termes del Text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals.
- Que dit increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana es produeixi com a conseqüència d’una transmissió dels terrenys, o de la constitució o transmissió de drets reals sobre els mateixos.
En el cas que la propietat o el dret real limitatiu del domini d’un bé immoble pertanyi en proindivís a vàries persones, s’haurà de tenir en compte la normativa civil aplicable.
El que determinarà la subjecció o no a l’impost és si l’extinció de la comunitat de béns es realitza mitjançant l’adjudicació de béns o drets a cadascun dels comuners en proporció a la seva quota de participació, sense que es produeixi excessos d’adjudicació. Quan hi ha proporció en les adjudicacions, es considera que l’operació té un efecte declaratiu, determinatiu o especificatiu i no translatiu, perquè no atribueix quelcom que no tinguessin abans els comuners i no produeix en aquests cap benefici patrimonial, a l’existir una distribució proporcional i equitativa dels béns existents en la comunitat que es dissol en correspondència a la quota de participació que tenia cadascú.
La divisió de la cosa comú i adjudicació a cada comuner en proporció al seu interès a la comunitat de les parts resultants no és una transmissió patrimonial pròpiament dita, sinó una mera especificació o concreció d’un dret abstracte preexistent. No es produeix en aquest cas la subjecció a l’IIVTNU.
En canvi, segons la Direcció General de Tributs considera que no s’està davant d’una única comunitat de béns per quant tot i ser els mateixos titulars i igual participació, quan unes quotes procedeixen de l’herència de la mare i altres de l’herència del pare. En conseqüència, la Direcció General també té en compte, a l’igual que en l’impost ITPAJD, sense fonament legal, el títol de procedència dels béns per determinar la subjecció o no aquest l’impost. L’operació civilment, i en conseqüència, fiscalment, segons el Centre Directiu, la qualifica de permuta de drets entre els diferents comuners, pel que no estem pròpiament davant una dissolució d’una comunitat de béns, el que determina la subjecció a l’IIVTNU.
El contribuent de l’impost serà la comunitat de béns jurídicament constituïda com a tal, que es dissol, i els seus immobles s’adjudiquen als comuners; i respecte a la resta d’immobles, cadascun dels comuners tindrà la condició de contribuent de l’IIVTNU respecte l’increment de valor del terreny urbà si es produeixi en ocasió de la transmissió del dret de propietat dels immobles. Contràriament a la dissolució de la comunitat que no és transmissió i que, per tant, no tributa.
Quan ens trobem en el sí d’un procediment de separació, divorci, nul·litat, ruptura de parella estable les transmissions operades a favor dels cònjuges o convivents en parella estable o fills no estarien subjecte a aquest impost sempre que els béns hagin estat adquirits durant la relació en el si del matrimoni o de la relació convivencial de parella estable.
Igualment, amb caràcter general, en el supòsit de divisió de cosa comuna d’un bé indivisible o que desmereix notablement en dividir-se es consideraria que no hi ha transmissió sinó una concreció o materialització d’un dret abstracte que no constitueix transmissió ni a efectes civils ni a efectes fiscals quan se l’adjudica un dels comuners compensant econòmicament als demès comuners.
Amb caràcter general la tributació en aquests casos segueix els mateixos criteris que l’impost d’ITPAJD.
En quant a la tributació per IRPF.-
Amb respecte a la possible subjecció de l’operació a l’impost d’IIRPF, la DGT atén a l’existència o no d’alteració patrimonial.
S’entén que no existeix alteració quan en la composició final dels seus respectius patrimonis, les adjudicacions, es corresponguin amb la respectiva quota de titularitat. Els supòsits de divisió de la cosa comuna, dissolució de societat de guanys o en l’extinció del règim econòmic matrimonial de participació, en la dissolució de comunitat de béns o en els de separació de comuners hi ha l’estimació legal que no existeix alteració en la composició del patrimoni, conformement a l’article 33 de la Llei 35/2006, de 28 de novembre, de l’impost sobre la renda de les persones físiques i de modificació parcial de la llei dels impost sobre societats, sobre la renda de no residents i sobre el patrimoni.
L’operació estaria subjecte a l’impost d’IRPF, segons el Centre Directiu, si s’atribueix a algun dels comuners un import superior al que correspon a la seva quota de titularitat, pel que existeix una alteració patrimonial, en aquest cas un guany patrimonial, amb independència que existeixi o no una compensació dinerària i amb independència que la dissolució de la comunitat de béns sigui total o parcial. L’import a pagar es determinarà conformement a l’article 34 de la LIRPF, per diferència dels valors d’adquisició i de transmissió, definits en els articles 35 i 36 de la Llei de l’IRPF per les transmissions oneroses i lucratives, respectivament.
La tarifa de l’impost, conformement a l’article 66 de la Llei 35/2006, de 28 de novembre, de l’impost sobre la renda de les persones físiques i de modificació parcial de la llei dels impost sobre societats, sobre la renda de no residents i sobre el patrimoni, és la següent:
|
Parteix la base liquidable – Fins a euros
|
Quota íntegra – Euros
|
Resta de base liquidable – Fins a euros
|
Tipus aplicable – Percentatge
|
|
0
|
0
|
6.000
|
19 %
|
|
6.000,00
|
1.140
|
44.000
|
21 %
|
|
50.000,00
|
10.380
|
En endavant
|
23 %
|
Cal fer especial menció, especialment pel fet que introdueix un nou factor a tenir en compte per determinar l’existència o no de guany patrimonial als efectes de l’IRPF, la resolució del TEAC de 7 de juny de 2018 que resol el recurs d’alçada per la unificació de criteri (Sala 1a, vocalia 12a, RG 00/2488/2017). Aquesta resolució manté que l’exercici de l’acció de divisió de la cosa comuna o la dissolució de les comunitats de béns indivisibles no implica, en principi, una alteració en la composició del patrimoni, en tant que la seva finalitat és únicament especificar la participació indivisa que corresponia a cadascun dels comuners o copropietaris, i a efectes de futures transmissions la data d’adquisició i valor no és el de l’adjudicació dels béns al comuner adjudicatari, sinó que s’entén adquirit en el moment i valor que correspon a la seva adquisició originària, títol remot o anterior a la divisió, conformement a la dicció legal que configura l’impost. D’aquesta manera assumeix la doctrina i jurisprudència actualment majoritària, defensora de la teoria coneguda com especificativa, segons la que la finalitat de l’acte de divisió d’una cosa comuna no és alienar o adquirir, sinó determinar o especificar drets; i, considera, en conseqüència, que l’especificació o determinació, tot i provocar una innegable modificació patrimonial (tota vegada que es transita d’un estat de copropietat a un altre de propietat individual), no implica cap alteració en la composició del patrimoni del comuner amb l’excepció si ha existit actualització de valor, que de ser de valor superior al d’adquisició, se’l sotmet a gravamen. Aquesta interpretació darrerament l’ha fet seva el Sentència del Tribunal Suprem 1269/2022 (Sala Tercera, Secció Segona), de 10 d’octubre 2022 (Recurs 5110/2020).
Cal tenir en compte, que quan ens trobem davant de la divisió de la cosa comuna de l’habitatge habitual d’un comuner major de 65 anys o en la seva transmissió per venda es podrà beneficiar de l’exempció de l’article 33.4 b) de la Llei de l’impost si transmet la seva quota de titularitat de domini.
Analitzades les diferents figures tributàries i la interpretació de l’administració tributària creiem que les construccions realitzades via interpretativa infringeixen el principi de reserva de llei, articles 9.3 i 133 de la Constitució espanyola i 4 de la Llei general tributària. Segons Sentència del Tribunal Constitucional 6/1983, de 4 de febrer de 1983, la Constitució espanyola ha optat per la reserva de llei “referida a los criterios o principios con arreglo a los cuales se ha de regir la materia tributaria: la creación “ex novo” de un tributo y la determinación de los elementos esenciales o configuradores del mismo, que pertenecen siempre al plano o nivel de la Ley y no pueden dejarse nunca a la legislación delegada y menos todavía a la potestad reglamentaria”.
La regulació per llei, segons article 8 de la Llei general tributària, ha d’incloure la delimitació del fet imposable (art. 20), la meritació i exigibilitat (art. 21), la base imposable i base liquidable (art. 50), la fixació del tipus de gravamen i dels demés elements directament determinants de la quantia del deute tributari (art. 55), així com l’establiment de presumpcions que no admeten prova en contrari (art. 108).
La inclusió de conceptes per l’Administració tributària en la interpretació de la “divisió de cosa comuna” tals com béns procedent del mateix títol, igualtat de quotes en origen no estan previstes ni en la normativa civil ni tampoc en la llei tributària de cap dels impostos analitzats. L’Administració tributària, a través de resolucions i consultes, està alterant l’ordenament jurídic tributari en contradicció amb el principi de divisió de poders i el de legalitat al que l’Administració hi està subjecte.
La normativa reguladora dels impostos: per l’IRPF, l’article 33.2 de la Llei 35/2006, de 28 de novembre, de l’impost sobre la renda de les persones físiques i de modificació parcial de les lleis dels impostos sobre societats, sobre la renda de no residents i sobre el patrimoni, recull la clàusula de tancament en la divisió de la cosa comuna, quan determina que en cap cas es podran actualitzar els valors dels béns o drets rebuts; per l’IIVTNU, apartat final de l’article 104 del Reial decret legislatiu 2/2004, de 5 de març, pel que s’aprova el text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals, determina que en la posterior transmissió dels immobles s’entendrà que el nombre d’anys que s’hagi posat de manifest l’increment de valor dels terrenys no s’ha interromput per causa de les operacions descrites, les de no subjecció. Ambdós conceptes jurídics, valor i temps, reforcen que la divisió de la cosa comuna és neutre en si mateixa a efectes tributaris.
És imprescindible un bon assessorament jurídic. Contacti amb nosaltres. Joan Muntada Artiles Advocats Girona.
Bibliografia
Arnau Raventos, L., Ginebra Molins, M., i Tarabal Bosch, J. (2018). Dret de successions. Barcelona: Atelier.
Badosa Coll, F., i Arroyo i Amayuelas, E. (1999). Compendi de dret civil català. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona.
Ferrer Riba, J., i Egea Fernández, J. (2016). Codi civil de Catalunya i legislacio complementaria. Barcelona: Atelier.
Gete-Alonso Calera, M., i Solé Resina, J. (2016). Lliçons de dret civil català I. Valencia: Tirant lo Blanch.
Holgado Esteban, J., Puig Blanes, F. i Sospedra Navas, F. (2013). Comentarios al Código Civil de Cataluña. 2a ed. Cizur Menor (Navarra): Civitas Thomson Reuters.
Linacero de la Fuente, M. (2016). Tratado de derecho de familia. Valencia: Tirant lo Blanch.
Martín Fernández, J. (2017). Tratado práctico de derecho tributario general español. Valencia: Tirant lo Blanch.
Pozo Carrascosa, P., Vaquer Aloy, A., i Bosch Capdevila, E. (2018). Derecho civil de Cataluña. Madrid.
Puig Ferriol, L., i Roca i Trias, E. (2014). Institucions del Dret Civil de Catalunya II-2. Valencia: Tirant lo Blanch.
Puig Ferriol, L., i Roca i Trias, E. (2009). Institucions del Dret Civil de Catalunya Volum III Dret de Successions (7a ed.). Valencia: Tirant lo Blanch.
Puig Ferriol, L. i Roca i Trias, E. (2007). Institucions del dret civil de Catalunya. València: Tirant lo Blanch.
Quinzá Redondo, P. (2016). Régimen económico matrimonial. Valencia: Tirant lo Blanch.
Ramos Prieto, J., Hornero Méndez, C., i Macarro Osuna, J. (2016). Derecho y fiscalidad de las sucesiones mortis causa en España (1a ed.). Cizur Menor: Aranzadi S.A.U.
Serrano de Nicolás, A. (2018). Estudios sobre el Libro sexto del Código Civil de Cataluña. Madrid: Marcial Pons
